“El gregal la mou i el llevant la plou”, diu la saviesa popular. I té raó, si més no a bona part del territori. Ara bé, Catalunya és ben rica en diversitat climàtica i aquesta dita no és del tot certa a la nostra ciutat.
Evidentment dependrà de molts altres factors que una pluja sigui molt abundant en un lloc determinat: aire fred en altura, situació sinòptica, localització dels centres d’acció, vents a les diferents capes de la troposfera… i, dins d’aquests últims, els vents en capes baixes, que poden marcar on plourà amb més quantitat, o si més no, on n’hi ha més probabilitat.
L’orografia, clau
I aquí entra en joc un factor que a Catalunya és cabdal: les muntanyes. Tenim un territori ric en sistemes muntanyosos. Els Pirineus, el Montseny, les muntanyes de Prades… tot un seguit de serralades que ens donen pistes de quin és el vent més propici per veure grans pluges.
Forçar l’aire a pujar d’altitud és molt important per afavorir la formació de grans nuvolades que puguin deixar pluja. És l’anomenat efecte palanca, un mecanisme pel qual el vent que arriba del mar es veu obligat a ascendir per la presència d’un sistema muntanyós, la qual cosa fa que es condensi i formi els núvols.
I per saber quin vent és el més propici en cada indret, només cal veure’n la disposició i traçar-ne la perpendicular.
El llevant, al nord i al sud
El llevant “la plou”, efectivament. Ho fa especialment a les comarques de Girona i a les del sud de Tarragona.
En el cas de les comarques gironines, el vent entra del mar amb poca oposició fins a topar amb les Guilleries i el Pirineu de Girona. Talaies de més de 1.500 m, en el primer cas, i fins a més de 2.500, en el segon, afavoreixen aquesta palanca orogràfica, que servirà com a màquina de fer núvols.
A l’extrem sud es nota de les muntanyes de Prades i la serra de Llaberia cap al sud, amb un òptim pluviomètric cap al massís del Port, un contrafort de més de 1.000 m d’altura que, orientat de nord a sud, rep el llevant gairebé de forma perpendicular.
Les serralades Litoral i Prelitoral, una disposició diferent
Però entre el llevant de l’extrem sud i el de les comarques de Girona tenim una realitat diferent. Les muntanyes queden aquí orientades de nord-est (el Montseny) a sud-oest (el Montmell) i això fa que el vent que arribi perpendicular a aquestes elevacions no sigui un est pur, sinó un sud-est, el xaloc.
Entre la Selva i el Baix Camp és on trobem aquest patró. I és el que, quan la situació és òptima, fa que s’hi acumulin més litres.
I el gregal?
El gregal és el vent de nord-est. No acostuma a ser bon amic de les grans quantitats de pluja a casa nostra, tot i que quan arrossega molt recorregut marítim previ a l’arribada a terra pot generar algun ensurt.
És, en canvi, un dels vents que acostumen a bufar amb més intensitat a Barcelona i que dona lloc a temporals marítims durs a bona part de la costa, amb la qual cosa dona fe de la dita popular que diu que aquest vent “la mou” (la mar).
Aquest vent és el que causa grans aiguats al sud de València, on les muntanyes queden encarades perpendicularment a l’arribada del vent de gregal i on s’han recollit els aiguats més importants de la península. Oliva (a la Safor, al sud de València) té el rècord de pluja en 24 hores a la península: més de 800 litres un 3 de novembre del 1987. I el gregal en va tenir part de la culpa.
Altres palanques orogràfiques
No són exclusives de la costa i el prelitoral les palanques orogràfiques. Sense anar gaire més lluny, el vessant sud dels Pirineus és una gran palanca amb vents de sud i sud-oest, mentre que el vessant nord ho és amb vents de nord i nord-oest.
Al final la natura triarà on espetega amb més força o menys, però el vent i les muntanyes, sovint, ens donen pistes per saber on plourà més.
