Som a mitjans d’abril i des de fa setmanes que la majoria d’arbres de la trama urbana de Barcelona ja treuen fulles o floreixen. N’hi ha alguns, però, que van a un ritme una mica diferent, com la xicranda i la tipuana, arbres freqüents als carrers de Barcelona. Ambdues espècies aquests dies estan acabant de perdre les fulles i es mostren gairebé despullats o despullats del tot, amb un aspecte que “a priori” podria semblar més propi de l’hivern.
En realitat, no es tracta de cap anomalia sinó del ritme que segueixen aquestes espècies foranes, típiques de climes càlids de l’Amèrica del Sud.
La tipuana, un dels arbres de floració més espectacular de Barcelona
La tipuana és un arbre nadiu de l’hemisferi sud, concretament de països com Bolívia, l’Uruguai, el Paraguai i del nord de l’Argentina. És un arbre molt abundant a la ciutat de Buenos Aires, per bé que des de fa força anys també ho és a Barcelona, on el clima temperat de la capital catalana n’afavoreix la presència. La tipuana va ser introduïda a principis del segle passat per Jean-Claude-Nicolas Forestier.
Es tracta d’un arbre curiós, perquè es comporta com a caducifoli o perennifoli en funció de les condicions ambientals. A Barcelona, podríem dir que es comporta com un caducifoli que va a deshora: les tipuanes de Barcelona mantenen les fulles i els fruits durant tota la tardor i tot l’hivern. A les acaballes de l’hivern, les tipuanes barcelonines comencen a despendre’s gradualment de les fulles (compostes), just a la inversa dels caducifolis de zones fredes.
La caiguda de les fulles de les tipuanes es va estenent i generalitzant durant el mes de març i part del mes d’abril. Les tipuanes es mostren totalment despullades a mitja primavera, entre l’abril i el maig.
Al llarg del mes de maig les tipuanes comencen a poblar-se a poc a poc de fulles, i entre mitjans i finals de juny sol esclatar la floració de les tipuanes. Es tracta d’una floració realment espectacular pel fet que les flors cobreixen totalment l’arbre i en caure a terra tenyeixen voreres i carrers d’una mena de confeti floral realment curiós.
De tipuanes en trobem a tota la ciutat, ja que és una de les espècies més plantades a Barcelona, juntament amb el plataner i el lledoner. S’utilitza sobretot en alineacions d’arbrat viari —preferentment en carrers molt amples, passejos i places— i en peus aïllats en parcs. És una espècie poc coneguda en altres països europeus pel fet de ser sensible a les glaçades. És apreciada per la seva ombra, per la seva floració espectacular i pel fet d’atreure pol·linitzadors.
Els exemplars més valuosos, inclosos en el Catàleg d’arbres de l’Ajuntament de Barcelona, els trobem al passatge de Maluquer (Sant Gervasi) i són considerats dels primers que es van plantar a la ciutat. També són especialment bells els de la plaça de Sant Felip Neri, nascuts el 1933 i plantats després que una bomba destruís tres cases de la placeta durant la Guerra Civil. El catàleg també inclou els exemplars de la plaça del Nord (Gràcia) i un exemplar que viu a la plaça del Virrei Amat, nascut l’any 1956. A banda cal destacar un exemplar monumental del carrer de la Guàrdia Urbana, no inclòs en el catàleg.
La xicranda, sense fulles a l’abril
Les fulles de la xicranda tenen un comportament un xic estrany, com les de la tipuana, ja que a Barcelona solen aguantar damunt l’arbre el pic de l’hivern i acaben caient entre finals d’aquesta estació o principis de primavera, una mica a la inversa de la majoria d’arbres. Es tracta de fulles compostes i d’aspecte similar al de les mimoses o les falgueres.
Les flors, en forma campanes de color lilós, es caracteritzen per ser força grosses i molt nombroses. Apareixen justament abans que apareguin les fulles, cauen a terra amb celeritat i encatifen carrers i voreres. Tenen l’inconvenient de ser especialment enganxoses, un fet a tenir molt en compte si hem d’estacionar el nostre vehicle sota d’algun exemplar.
La floració de la xicranda és també un moment realment espectacular que es produeix a Barcelona entre finals de maig i principis de juny. La xicranda és una espècie autòctona de l’Amèrica del Sud però que s’ha estès per moltes ciutats de clima suau d’arreu del planeta. És abundant en ciutats com Buenos Aires, Ciutat de Mèxic o Pretòria.
De xicrandes en trobem exemplars repartits per tota la ciutat, bé de forma isolada o en petits grups. Cal destacar per la seva bellesa i antiguitat l’exemplar nascut l’any 1904 catalogat per l’Ajuntament de Barcelona que viu al carrer d’Alfons XII, a tocar del carrer dels Madrazo.
També hi ha exemplars especialment fotogènics a la Sagrada Família o a l’avinguda de les Drassanes. A banda, en podem trobar a la plaça del Nord (Gràcia), a la plaça de Lesseps, al carrer de Guipúscoa, a la rambla de Prim, als carrers dels Ferrers, de Darnius o de Jules Verne, a l’avinguda de Pedralbes, a la via Augusta (a prop de General Mitre) o a la plaça de les Glòries i de Letamendi, entre d’altres.
També se’n poden localitzar als parcs de Montjuïc, la Pegaso i Diagonal Mar o als Jardins del Clot de la Mel, entre d’altres.
