Just fa un any, amb el punt màxim de confinament a causa de la pandèmia, moltes notícies mediambientals giraven al voltant de la reducció increïble de la contaminació de les ciutats i de la davallada històrica de les emissions de CO2 a escala global. Però un cop es va reactivar l’activitat laboral i les mesures van ser menys restrictives, tot apuntava que el confinament més estricte no provocaria una disminució significativa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. I aquí en tenim els resultats: el 8 d’abril del 2021 es va enregistrar un rècord històric de diòxid de carboni a l’atmosfera, malgrat la pandèmia.
Aquesta xifra —421,36 parts per milió (ppm)— es va observar a l’observatori Mauna Loa (Hawaii), un observatori de referència en el registre d’aquestes dades, ja que presenta una atmosfera molt neta i sense grans fons de contaminació pròximes. Juntament amb aquesta dada, l’observatori ha publicat que la mitjana de CO2 a l’atmosfera durant el mes de març del 2021 va ser de 417,14 ppm, és a dir, un 50 % més de diòxid de carboni a l’atmosfera que el període 1750-1800, referent a l’època preindustrial.
Les dades analitzades dels últims mesos per la NOAA (Oficina Nacional d’Administració Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units) també avalen aquesta evolució de les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera. A més a més, l’agència meteorològica del Regne Unit (Met Office), entre altres organismes de referència mundial en la matèria, preveuen que les concentracions mitjanes de diòxid de carboni arribaran fins als 419,5 ppm el mes de maig, moment en què es donen les màximes concentracions anuals.
Tan sols cal observar com la corba de Keeling (gràfica que mostra l’increment de les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni i el seu paral·lelisme amb el procés d’industrialització) no para de créixer. La contínua activitat humana a través de la crema de combustibles fòssils i l’augment de la desforestació i la pèrdua dels boscos marins, mantenen la tendència a l’alça d’aquests gasos d’efecte hivernacle. A més a més, i tal com ressalta l’agència britànica, els reservoris naturals de carboni eliminen el CO2 de l’atmosfera més lentament que les taxes d’emissió. La reducció de les emissions alenteix la taxa d’acumulació, però no la detenen del tot, tret que l’entrada de total de CO2 arribi a ser zero.
