compartir
En dies com avui les xarxes van plenes de fotografies de cels ratllats, plens de deixants de condensació dels avions. Aquestes franges d’origen antròpic, que només es fan visibles de forma extensa en determinades situacions, posen en relleu, més que mai, la gran intensitat del trànsit aeri diari així com l’arribada d’un canvi de temps.
La presència d’humitat en altura, un element clau
L’explicació de la presència de deixants de condensació al cel és relativament senzilla i cal buscar-la en la ciència, en la física dels núvols, i no en teories de conspiració o pseudocientífiques.
Els deixants de condensació dels avions són veritables núvols prims, per tant, estan formats per petits cristalls de gel.
Si l’ambient és molt sec a l’altura a què circulen els avions comercials (a l’entorn dels 10 km), els cristalls de gel s’acaben sublimant, és a dir, passen de sòlid a vapor, i el deixant de condensació (el núvol) desapareix del cel amb celeritat. En aquesta situació, malgrat que el trànsit aeri sigui intens, des de la superfície no en veiem traces apreciables quan passen els avions: les que es formen desapareixen de forma quasi instantània o al cap de pocs segons.
Per contra, si en altura hi ha una capa d’humitat, els deixants de condensació dels avions es mantenen al cel durant força estona i en molts casos evolucionen, s’eixamplen i es converteixen en diferents tipus de núvols alts com els cirrostratus i els cirrocúmulus.
Però, com es formen exactament els deixants de condensació dels avions?
Convé recordar que perquè es puguin formar núvols calen determinats ingredients: vapor d’aigua (humitat), nuclis de condensació (petites partícules en suspensió de pols, sal, pol·len o altres partícules contaminants) i un refredament sobtat de l’aire.
Els avions amb motor de reacció usen querosè com a combustible. Quan es produeix la combustió s’originen dos gasos: diòxid de carboni i vapor d’aigua, a banda de petites partícules en suspensió o impureses, que queden en suspensió i actuen de nuclis de condensació.
La combustió també allibera molta energia calorífica, un fet que implica que l’aire expulsat pels motors es trobi a una temperatura molt elevada, molt superior a la de l’entorn (que a aquella altura, a uns 10.000 m, volta els -40 ºC).
El contrast amb el fred fa que el vapor d’aigua alliberat es refredi amb celeritat, augmenti la humitat i es condensi el vapor d’aigua damunt les partícules en suspensió. Normalment, però, se sublima, és a dir, passa de gas a gel directament.
D’aquesta manera es formen petites partícules de gel que acaben fent visible un núvol: un cirrus.
Com s’anomenen aquests núvols d’origen antròpic?
L’Organització Meteorològica Mundial (OMM) va incloure els núvols antròpics en la darrera versió de l’Atles internacional de núvols, l’any 2017. La terminologia que es va establir per anomenar aquests núvols afegeix el terme homogenitus darrere el nom científic del núvol per designar-ne l’origen humà, com per exemple Cirrus homogenitus. Se’ls posa nom quan persisteixen al cel com a mínim 10 minuts.
Si aquests cirrus formats (els deixants de condensació) es converteixen a posteriori en alguna espècie concreta de núvol alt, aleshores el núvol resultant de la transformació rep el nom del gènere, espècie, varietat, etc. i al final el terme homomutatus, per indicar que ha patit una transformació, una mutació, com per exemple Cirrus floccus homomutatus i Cirrus fibratus homomutatus.
Val a dir també que la inclusió dels núvols antròpics en l’Atles internacional de núvols va ser, en part, gràcies a una proposta presentada a l’OMM per part de diversos investigadors catalans.
