Aquesta setmana hem tingut lluna plena i acompanyada de la coneguda superlluna de maduixa. I sempre que apareix la lluna plena per l’horitzó est la veiem ben rodona, esplendorosa i molt gran. Doncs la lluna no canvia la mida en tot el seu trajecte pel cel. És una mala passada que ens fa el cervell.
Els gasos de la Terra ens donen la vida i ens provoca màgia en la lluna
Hi ha una raó atmosfèrica principal que explica que la lluna sigui desmesurada quan surt per l’horitzó. El fet de tenir una capa d’aire i atmosfera, amb els seus gasos, i una temperatura determinada hi tenen un paper molt important. Així, un dia de molta calor l’aire és menys dens, cosa que provoca un efecte miratge que també és palès en la visió de la lluna.
Són ben coneguts els miratges al desert o per sobre de la carretera en un dia de forta calor. L’aire menys dens provoca un efecte mirall que fa “surar” els objectes i superfícies. El típic oasi irreal, per exemple. Doncs la lluna també ha de travessar aquesta capa d’aire més enganxada a l’horitzó, aire menys dens. A més, entre la posició d’horitzó de sortida i la nostra visió hi ha més angle. Això fa que la capa d’aire que travessa la lluna sigui més gran que quan ja està alta o vertical sobre el firmament.
Aquestes il·lusions provocades per la densitat de l’aire es poden veure de nit, també. Per tant, els miratges no sóc exclusius de llocs assolellats. La calor emmagatzemada al terra i la que irradien els objectes fa que puguem veure com els objectes sobresurten del terreny. En una carretera recta, amb un cotxe de cara, veurem diversos focus de vehicles com si ens vinguessin uns quants. Un altre exemple el tenim en dies d’hivern. Les llums de la ciutat fan pampallugues per les bombolles de calor que surten dels edificis i mobiliari.
La il·lusió de Ponzo, la pel·lícula que el nostre cervell es munta amb la lluna
Però si hi ha un motiu principal pel qual la lluna es veu immensa en sortir és per la coneguda il·lusió de Ponzo. En òptica, és la distorsió que provoca el nostre cervell sobre els objectes que no sabem ben bé a quina distància es troben. Així, quan la lluna surt tocant l’horitzó, el nostre ull veu muntanyes, edificis, arbres i d’altres superfícies que sobresurten del terreny. El cervell es fixa en aquesta referència, però no pot calcular prou bé a quina distància es troba la lluna. D’aquesta manera, el que cau més lluny del nostre camp de visió es magnifica en grandària.
Un cop la lluna va pujant, el nostre cervell ja no té la referència dels objectes sobre la superfície i per tant ens envia un senyal que la lluna està canviant de mida. Que s’està fent més petita. Però ja us ben assegurem que la lluna no varia la mida. Només en moments astronòmics com el perigeu i l’apogeu, amb l’aparició de les superllunes, té una mida diferent.
Com demostrar que la lluna no canvia de mida
Hi ha formes de veure que el cervell ens enganya. Per tant, podem enganyar qui ens enganya. Per una banda, proveu de mirar la lluna quan surt, amb un ull cluc i estirar un dit. Per exemple, l’índex. Tindrà una mida determinada. Quan estigui a sobre i alta al cel, feu el mateix. No haureu vist cap diferència.
I una altra forma és fer una foto en cada moment del seu trànsit pel cel. Quan surt, al cap de dues hores, de matinada i quan es pon per l’horitzó oest. Aquelles imatges ens faran aclarir els dubtes.
Esperem que no us hàgim pres la il·lusió de veure la lluna tan bufona quan surt…
