Les hores de sol han estat cares de veure aquesta tardor extraodinàriament plujosa a Catalunya. La pluja també ha caigut de manera freqüent i abundant a Barcelona, on actualment alguns observatoris meteorològics ja superen el llindar dels 1.000 litres per metre quadrat. A l’Observatori Fabra es totalitzen 983 litres, i el 2018 ja és, a hores d’ara, el segon any més plujós des del 1913, darrere els 1.123 litres del 1971.
Nombre d’hores de sol
Per tal de determinar si de debò tanta pluja ha tingut efectes en forma de més presència de nuvolositat, convé consultar les dades relatives al nombre d’hores de sol a l’Observatori Fabra, on des de fa més de 30 anys anoten diàriament aquesta variable.
El còmput del present 2018, fins el 31 d’octubre, era de 2.375 hores de sol, un valor, paradoxalment, i en contra de la percepció general, superior a la mitjana dels darrers 30 anys, que per aquest interval de temps és de 2.293,5 hores de sol.
Fins ara l’any amb menys hores de sol en aquest període va ser el 1987 (1.953 hores), i el que en va tenir més va ser el 2012, amb 2.565 hores.
Caldrà veure com evoluciona el temps al llarg de les pròximes setmanes per veure si finalment, comptant els mesos de novembre i desembre, s’assolirà la mitjana anual d’hores de llum: 2.615 hores (període 1987-2018).
El perquè d’aquesta falsa percepció
, meteoròleg de l‘Observatori Fabra, destaca que “malgrat la percepció recent de precipitació abundant, el conjunt de l’any no ha estat especialment mancat d’hores de sol”.
Segons Puertas l’explicació d’això rau en el fet que moltes de les precipitacions que hem enregistrat enguany han tingut un caràcter tempestuós, és a dir, han deixat molta aigua en poca estona. A banda, afegeix, que ha plogut molt a la tardor i a la primavera, però que, per contra, els mesos que tradicionalment aporten més hores d’insolació -els d’estiu-, vam tenir moltes jornades assolellades.
Cada cop més hores de sol a Barcelona i al Mediterrani
En aplicar una línia de tendència —una mitjana mòbil de cinc anys— a les dades d’hores de sol del període del mes de gener a octubre, però també en el cas d’escollir l’interval de gener a desembre, s’observa clarament que les hores de sol han anat a més des de l’any 1987.
Segons Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, des dels anys 90 s’aprecia una clara tendència a l’alça d’aquesta variable. A banda de l’Observatori Fabra, aquest fet s’aprecia també a l’Observatori de l’Ebre.
Prohom destaca que és un efecte comú a la Mediterrània, però no se’n saben bé els motius. Es relaciona, però, amb l’expansió de la cèl·lula de Hadley, és a dir, amb el cinturó d’anticiclons subtropicals que envolten la Terra a l’entorn dels 30 graus de latitud nord.
L’heliògraf: l’aparell que mesura les hores de sol
L’instrument que mesura la insolació es l’heliògraf, el més conegut és el de Campbell-Stokes, inventat a mitjans del segle XIX. Per mesurar la intensitat de la radiació solar s’usa un altre aparell, el piranòmetre.
L’heliògraf és, sovint, un dels aparells dels observatoris meteorològics que més criden l’atenció. De fet n’és un dels aparells més simples: es tracta d’una bola de vidre esfèrica que fa de funció de lupa, de lent convergent, tot concentrant en un punt els raigs solars.
Darrere la bola de vidre s’hi col·loca una tira de cartró graduada en hores.
Els raigs solars concentrats per la lent convergent cremen la tira de cartró. A mesura que el sol es desplaça al cel, el punt sobre el cartró es va desplaçant. Quan el cel està cobert de núvols no hi ha la cremada.
La banda de l’heliògraf es canvia a diari. Comptant el nombre d’hores a la banda cremada s’obté el valor d’insolació d’una jornada.
Al llarg de l’any és necessari col·locar la banda metàl·lica que suporta el cartró en diferents posicions, en funció de l’altura solar de cada estació. La banda s’ha d’ajustar a priori —quan s’instal·la en un observatori— en funció de la latitud en què s’emplaça.
Un 2018 anòmal pel que fa a la precipitació
El 2018 ens ha deixat, de moment, registres molt abundants de precipitació. Alfons Puertas matisa, respecte a aquesta excepcionalitat, que no es poden justificar les anomalies d’un any en concret al canvi climàtic: “El canvi climàtic es justifica amb anomalies observades durant dècades”.
