Un tornado és una columna d’aire en rotació que s’estén des de la superfície terrestre fins a la base d’un núvol de desenvolupament vertical i que sovint és visible com un núvol en forma d’embut. De manera molt semblant és com apareix definit a l”Assaig d’un vocabulari meteorològic català’, d’Eduard Fontserè, el primer director del Servei Meteorològic de Catalunya, publicat a finals dels anys 40.
Aquest fenomen meteorològic pot produir ventades que poden arribar als 500 km/h en els casos més extrems. És capaç de reduir a miques edificis sencers i de fer volar cotxes o camions com si fossin de joguina. Als Estats Units cada any n’hi ha més d’un miler i, a Europa, entre 200 i 300.
Avui en dia encara no és possible fer una predicció amb gaire temps de marge d’on es formarà un tornado i quina zona en quedarà afectada. Tot i això, de mica en mica es van coneixent més detalls de com i per què es formen aquests remolins que poden provocar greus destrosses.
Hi ha dues menes de tornados. Per una banda, els que estan lligats al que tècnicament es coneix com a mesocicló, que és un corrent d’aire ascendent en rotació que hi ha a l’interior d’un tipus de tempestes molt organitzades, les supercèl·lules. I en segon lloc, els tornados que no estan associats a un mesocicló. El procés de formació és diferent en ambdós casos.
Tornados mesociclònics
Els tornados mesociclònics poden ser molt intensos, durar força estona (fins i tot més de mitja hora) i recórrer desenes de quilòmetres. Estan associats a tempestes molt organitzades, anomenades supercèl·lules, que tenen com a característica la presència d’un corrent d’aire ascendent en rotació, el mesocicló.
Perquè es puguin formar cal que hi hagi condicions per al desenvolupament de grans nuvolades: una diferència vertical de temperatura molt marcada i humitat a nivells baixos. A més, hi ha d’haver cisallament vertical del vent, és a dir, que a prop de la superfície el vent bufi amb una direcció i velocitat diferents que a nivells mitjans. En aquest escenari, es poden generar corrents d’aire ascendents amb rotació dins les tempestes. En cas que aquest corrent d’aire en rotació es propagui cap avall i arribi a la superfície, s’accelera i és quan es forma el tornado.
Tornados no mesociclònics
Aquest tipus de tornados solen tenir una durada més curta i en casos comptats assoleixen una intensitat superior al grau EF2 de l’escala Fujita millorada (vent de més de 180 km/h). Moltes de les mànegues marines que s’observen davant del litoral són d’aquesta mena.
A diferència dels anteriors, els tornados no mesociclònics no necessàriament es formen en grans núvols de tempesta. De fet, de vegades se’n poden veure en nuvolades no gaire desenvolupades sempre que, això sí, tinguin un creixement molt ràpid.
Perquè se’n formin cal que hi hagi una línia de convergència de vent a prop de la superfície, és a dir, una franja on, per una banda, el vent bufi d’una direcció i, per l’altra, en direcció contrària, o bé una frontera entre dues masses d’aire. Al llarg d’aquestes zones, l’aire sovint es tendeix a arremolinar. Quan s’acobla una d’aquestes circulacions amb el fort corrent d’aire ascendent associat a un núvol de desenvolupament vertical, la rotació augmenta i es pot acabar formant el tornado.
Hi ha tornados a Barcelona?
Al llarg de les darreres dècades hi ha hagut alguns tornados al terme municipal de Barcelona. Tots els que s’han registrat han estat febles, és a dir, d’intensitat EF0 o EF1 (vent inferior a 180 km/h). Que hagin estat febles no vol dir que no hagin causat danys. El més recent va tenir lloc el setembre del 2019 a la zona del port. Una mànega marina va tocar terra i va fer miques una caseta metàl·lica. Els fragments que van sortir volant van malmetre diversos vehicles que hi havia estacionats.
Segons dades de Miquel Gayà i Joan Arús, tots dos especialistes en tornados, i també d’acord amb un estudi publicat l’hivern passat, des de l’any 1900 fins avui hi hauria hagut un mínim de 8 tornados a Barcelona. El més notable va ser l’any 1953 i va afectar la zona del Poblenou. Diverses teulades en van quedar malmeses, i la força del vent va arribar a tombar arbres.
És molt més freqüent observar mànegues marines mar enfora. Cada any se n’acaba veient alguna, però normalment són prou lluny de la línia de costa per causar cap mena de desperfecte.
Cal tenir en compte que Barcelona i el conjunt del sector central del litoral i prelitoral català és la zona de la Mediterrània occidental on els tornados i les mànegues marines es presenten més habitualment, juntament amb les illes Balears.
Cap de fibló, tromba, tuba…
El català és una llengua amb un vocabulari meteorològic molt ampli. De vegades, però, això pot comportar confusions i malentesos. No són poques les paraules que entren en joc a l’hora de parlar de tornados. Precisament, per posar ordre, el Termcat va publicar fa tres anys una infografia sobre tota mena de remolins.
D’un tornado també se n’hi pot dir mànega o tromba. Tot i això, aquests dos mots s’acostumen a utilitzar, juntament amb l’adjectiu “marina”, principalment per referir-se a un tornado que té lloc sobre el mar.
Els termes fibló i cap de fibló es fan servir sobretot a les Illes Balears. Es fan servir indistintament per fer referència a un tornado en terra o mar. Tot i això, hi ha documents antics escrits a Catalunya en què també utilitzen la paraula fibló per referir-se a un tornado.
Del núvol en forma d’embut que penja de la base d’una nuvolada però que no arriba a tocar la superfície terrestre o marítima se’n diu tuba o núvol d’embut.
