Som a l’abril i tant a Barcelona com a la resta del territori català comencen a veure’s els primers exemplars de la migradora dels cards (“Vanessa cardui”), una papallona que, semblant a les orenetes o els falciots, en aquesta època de l’any (abril i maig) arriba a casa nostra procedent del nord d’Àfrica.
Una papallona que migra en busca d’aliment
A la nostra latitud la majoria de papallones quan arriba el fred passen per una fase que s’anomena diapausa, la qual els permet resistir el període desfavorable de l’hivern. No obstant això, hi ha algunes espècies que opten per migrar —marxar—, tal com ho fan molts ocells.
La papallona migradora dels cards és una de les poques espècies de papallona que opten per aquest curiós comportament i, probablement, la que efectua el viatge més espectacular, de milers de quilòmetres. Aquesta papallona migra a la recerca de regions més càlides on hi abundi l’aliment (plantes com els cards o les malves), que li manca a l’hivern a Europa a causa de les baixes temperatures.
Convé tenir present que, a diferència dels ocells migradors, no és una mateixa papallona la que viatja d’Europa a l’Àfrica i viceversa durant l’any, sinó que es va reproduint, és a dir, es van produint diverses generacions de papallones, cadascuna de les quals fa un moviment que la porta a una altra regió geogràfica. Les papallones incorporen un comportament innat i genètic que les impulsa a migrar i que s’activa, es manté i finalitza per senyals ambientals.
El cicle de la migradora dels cards anualment comporta entre sis i vuit generacions i moviments migratoris de més de 6000 quilòmetres entre el nord d’Àfrica i el nord de Noruega o Islàndia. El cicle complert l’estén a 15.000 quilòmetres i el converteix en la ruta migratòria més llarga coneguda en insectes.
Un estudi descobreix les regions on passa l’hivern a l’Àfrica
Estudis de fa uns pocs anys van permetre conèixer que aquesta papallona pot viatjar més enllà del Marroc, creuar el Sàhara i arribar al Sahel. No se sabia encara, però, els llocs on passa els mesos d’hivern a l’Àfrica subsahariana.
Ara, una investigació liderada per Gerard Talavera, investigador de l’Institut Botànic de Barcelona (IBB), centre mixt del CSIC i l’Ajuntament de Barcelona, i Roger Vila, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), centre mixt del CSIC i la UPC, ha aconseguit identificar aquests llocs i resoldre la ruta migratòria completa de la papallona.
Després d’anys d’exploració i treball de camp a l’Àfrica subsahariana, els científics han aconseguit identificar llocs a Kenya, Uganda, Camerun, Benin, Ghana, Costa d’Ivori, Senegal, les Canàries i Etiopia, on la papallona dels cards hi pot criar des de l’octubre fins al febrer.
Des que el 2016 van descobrir que aquestes papallones migraven regularment a través del Sàhara, ha crescut l’interès per entendre com completa el cicle, i ara sabem del cert que la seva migració s’estén fins a 15.000 km, sent la ruta més llarga coneguda en papallones”
Segons explica Gerard Talavera, la clau per trobar aquestes regions d’hivernada ha estat investigar quins són els requeriments ecològics d’aquesta papallona per poder-se reproduir a l’Àfrica, diferents dels d’Europa. Afegeix que “mitjançant mètodes de modelització ecològica, amb dades de 1.268 punts de cria de 35 països, vam poder fer prediccions mensuals de les possibles àrees africanes on es podien reproduir durant l’hivern europeu“.
L’estudi va implicar múltiples expedicions i establir una xarxa de monitoratge de dos anys amb col·laboradors locals, la primera xarxa de monitoratge a gran escala d’un insecte a l’Àfrica. Això va permetre documentar fins a 280 nous llocs de cria de la papallona desconeguts fins ara a l’Àfrica, així com identificar les espècies de plantes de les quals es nodreixen les erugues.
El paper de les precipitacions
Els autors de l’estudi destaquen la importància de les precipitacions en les migracions de la papallona a l’Àfrica.
Les noves generacions de les papallones migren seguint el creixement de la vegetació produït per les pluges. Així, mentre la vegetació els permet reproduir-se entre el setembre i el novembre al Sahel (sud del Sàhara) i l’extrem nord de la Sabana (on hi acostuma a ploure en aquesta època a causa del monsó), aquestes regions esdevenen seques “a posteriori”, fet que implica que les diferents generacions es desplacin més al sud, a zones més humides i regions de muntanya entre els mesos de desembre i febrer.
Aquesta investigació és el resultat d’una col·laboració internacional, finançada en part per National Geografic i amb participació, entre d’altres, de la Fundació Barcelona Zoo. L’estudi ressalta la importància de dur a terme monitoratges de biodiversitat a llarg termini, així com la necessitat de fer treball de camp per generar dades que permetin fer prediccions fiables en ecologia.
