Deia Bill Shanckly que alguns creuen que el futbol és només una qüestió de vida o mort, però és molt més important que això. De fet, li podrien preguntar a tot un país com França quan, fa 20 anys, la victòria del Mundial es va convertir en una triomf social i cohesionador liderat per un eslògan: “Black-blanc-beur”, que vol dir “negre-blanc-magrebí”. Aquella selecció de Deschamps i Desailly, de Laurent Blanc i Zidane o de Barthez i Thuram va ser el reflex de la societat francesa d’aleshores.
20 anys després, el problema social segueix latent a França, i ara Didier Deschamps torna a una final com a seleccionador. “El problema més amable de la França plural”, explica ‘La Vanguardia’, alhora que destaca: “Els èxits dels ‘bleus’ en el Mundial de Rússia tornen a ser un ritus de cohesió nacional, però hi ha més pudor en destacar la multietnicitat” i, en aquest sentit, concreta: “Potser tothom és conscient que la selecció sí es un mirall, però també un miratge d’harmonia en un país on les tensions latents continuen essent molt fortes”.
De fet, si l’estrella de l’equip del 98 provenia d’una família algerina, Zinedine Zidane, a la França del 2018 hi trobem Kilian Mbappé, d’origen camerunès i amb la mare d’ascendència algerina, o Paul Pogba, d’orígens guineans. França és l’equip del Mundial amb més migrants en la seva plantilla, amb un 78,3 %. De la mateixa manera, el blaugrana Umtiti va néixer al Camerún, en canvi Matuidi ho va fer a Toulouse, però els seus pares són congolesos. Els pares de Kanté són nascuts a Mali i, fins i tot, el capità, Raphael Varane, té el seu pare originari de Martinica, l’illa francesa a les Antilles.
20 anys després de la victòria esportiva i social, França s’enfronta amb el seu propi mirall. El 1998 van guanyar el Mundial i, ara, 20 anys després, esperen algun dia guanyar la lluita del racisme. Si el futbol hi pot ajudar, la final de Moscou serà una mostra.
La França dels migrants se les veurà amb els nens de la Guerra del Balcans. Tots i cadascun dels futbolistes del conjunt croat van viure d’una manera o altra la guerra de Iugoslàvia. Una guerra per a la independència de les diferents nacions balcàniques contra, en aquell moment, la poderosa Sèrbia.
Entre 1991 i 1995, el conflicte va generar el major èxode de refugiats europeus després de la Segona Guerra Mundial i, de la brutalitat, el salvatgisme i l’assassinat massiu de civils innocents van néixer unes històries que estaran presents a la final del Mundial.
“El nens de la guerra no es rendeixen en el Mundial”, destaca el diari ‘El Mundo’. De pare croat i mare sèrbia, Luca Modric, amb només amb sis anys, va veure la mort del seu avi en mans d’un franctirador. Això va obligar la seva família a instal·lar-se en un camp de refugiats a Zadar, mentrestant el seu pare lluitava a favor de la independència.
Al camp de refugiats, va començar la projecció el migcampista, quan empleats del campament van descobrir el seu talent. El Zadar va ser el seu primer equip, però més tard va fitxar per al Dinamo de Zagreb i d’allà va signar per al Tottenham, per acabar liderant el migcamp del Reial Madrid.
Ivan Rakitic també va ser víctima. La seva família va fugir cap a Suïssa just abans de l’inici del conflicte. Allà va néixer Rakitic, on va despuntar al Basilea per marxar a Alemanya a jugar.
“Va arribar una carta a casa amb la fotografia de l’Ivan. Hi havia una creu negra sobre la seva cara i unes paraules: ‘Ivan, estàs mort’”.
Missatges com aquests rebien els pares de Rakitic, després que el futbolista es negués a jugar amb la selecció de Suïssa per vestir la samarreta de Croàcia. Una Suïssa plena d’immigrants procedents dels Balcans.
“Si hagués de tornar a escollir un país al qual representar, per descomptat, tornaria a prendre la mateixa decisió. Em sento croat”, confessa Rakitic.
Altres jugadors com Manzukic van patir grans traumes a causa de la guerra.
“Davant de la porta de casa mataven gent. No podíem estar més temps allà”, explica el seu pare.
Manzukic, amb només sis anys, juntament amb la família, també van haver de marxar i buscar refugi, en aquest cas a Alemanya.
Lovren, Vida i Corluka, entre d’altres. Tots ells són jugadors que van haver de deixar el seu país quan eren nens per no ser espectadors d’una autèntica catàstrofe. Ara es troben a dos dies de disputar una final d’un Mundial i totes aquestes històries, de ben segur, que els acompanyaran.
