Hi ha molta literatura publicada a l’entorn del plor en el món del periodisme esportiu. S’entén plor com a sinònim de queixa, plany o lament, generalment per decisions arbitrals que no afavoreixen el propi equip. D’aquí surten expressions com “es ve plorat de casa” o “a llorar a la llorería“, que mostren poca empatia, per no dir, directament menyspreu cap a qui es lamenta. Com que l’equip més afavorit pels àrbitres és el Reial Madrid té poc costum de plorar. Més aviat al contrari, els blancs tendeixen a donar lliçons de señorío, recordant la imparcialitat arbitral i renyant als que són víctimes de l’espoli setmanal. Però, ai las, aquesta setmana no li han xiulat un penal que no era i els laments han fet trontollar els ciments de la caverna. Víctor Lozano n’ha fet el resum.