L’habitatge com a dret

La legislació internacional i el respecte als drets fonamentals no s’aplica en moltes resolucions judicials, segons denuncien diverses entitats que defensen persones en situació d’emergència d’habitatge. Tot i que els jutges han de fer cas de la normativa europea i internacional, des de l’associació Àgora Judicial afirmen que a Espanya no hi ha una cultura jurídica que l’assumeixi, sobretot quan s’executen desnonaments.

Els desnonaments de famílies a Barcelona no s’aturen. Segons un estudi de l’Observatori DESC, elaborat a partir de dades del Consell General del Poder Judicial -el màxim òrgan de govern dels jutges-, el 2018 hi va haver un total de 2.381 desnonaments a Barcelona, 1.950 dels quals van ser per impagament de lloguer.

Per les entitats civils que defensen les persones que són expulsades de les seves llars, com ara l’Associació pel Lloguer Públic i Assequible, 500X20; el Sindicat de Llogaters, i la PAH, els drets  d’habitatge vulnerats s’inclouen a:

• La Declaració Universal dels Drets Humans de Nacions Unides
• El Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides
• El Conveni Europeu de Drets Humans
• i a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea

Però, a banda de tractats internacionals, també hi ha jurisprudència i recomanacions que faciliten als jutges la interpretació de determinades situacions.

• El Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, en la sentència STJUE 10/9/2014, declara el dret a l’habitatge com a dret fonamental
• i l’Observació General del Comitè dels Drets Econòmics Socials i Culturals estableix que els desallotjaments forçosos només poden justificar-se en circumstàncies excepcionals. I, en cas de desnonament, els afectats han de poder disposar de recursos jurídics adients i se’ls ha de facilitar un reallotjament.

El titular del Jutjat de Primera Instància número 1 de Barcelona i membre de l’associació Àgora Judicial, el magistrat Guillem Soler, considera que els jutges espanyols no atenen prou la normativa europea, tot i que hi estan obligats. I fa autocrítica.

El magistrat es mostra crític amb la reforma del 2011 sobre el procediment d’expulsió de famílies quan no poden pagar. Aquesta reforma permet desnonar amb només un intent de notificació en el domicili on hi ha l’habitatge, encara que no el rebi la persona afectada.

Soler esmenta el protocol establert entre l’administració de justícia i l’Ajuntament de Barcelona per evitar deixar sense llar a una família quan perd la possessió de l’habitatge on viu. Segons Soler “els jutjats tenen l’obligació de dur a terme els llançaments de manera que es pugui potenciar aquesta coordinació. De fet, en alguns casos s’intenta, però no sempre s’aconsegueix”.

El magistrat membre del col·lectiu Àgora Judicial qüestiona la legalitat dels anomenats “desnonaments oberts” perquè considera que vulneren els drets de defensa, seguretat jurídica i el de dignitat de les persones. Segons dades del TSJC el 2018 es van executar 50 desnonaments oberts a Barcelona, uns quatre al mes de mitjana. La xifra ha augmentat el primer semestre de 2019 a cinc desnonaments oberts de mitjana al mes a la ciutat.

Soler conclou: “En les resolucions i sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, quan parla d’habitatge i de dret a habitatge, no ho circumscriu a aquelles situacions quan qui ocupa l’habitatge té un títol jurídic, n’és propietari o arrendador, sinó que és aplicable en tots els casos. És a dir, és indiferent. Per tant, també ho aplica en casos de meres ocupacions sense contracte d’arrendament. Si acceptem aquest plantejament -que, de fet, l’hem d’acceptar perquè així ho diu el TEDH-, ens podríem plantejar fins a quin punt aquesta reforma del 2011 respecta el dret de defensa i, de nou, el dret a l’habitatge”.