Tot i haver nascut a Sarrià, el Jordi Jové sempre s'ha sentit també dels Estats Units. Va començar a treballar a l'aerolínia Pan Am amb 23 anys, però de ben petit, ja sentia curiositat per la cultura nord-americana, gràcies a l'arxiu que el seu avi i el seu pare confeccionaven a casa amb llibres i retalls de diaris i revistes. JORDI JOVÉ, veí de Sarrià “El meu avi en deia ‘trufar’, ‘trufar’ els llibres. Veia que hi havia un article sobre l’autor del llibre, l'enganxava. Que hi havia una fotografia o un dibuix referent amb el text o així, i ho enganxava allà. I jo això ho continuo fent.” El Jordi no té mòbil, ni ordinador ni connexió a internet, però sí un gran arxiu sobre les guerres colonials nord-americanes i els seus protagonistes. Un exemple és aquest monogràfic sobre el general britànic James Wolfe. El Jordi ha anat un pas més enllà i hi ha aportat material propi. JORDI JOVÉ, veí de Sarrià “Són fotografies meves fetes al lloc on vivia a Anglaterra. De vegades hi ha també records dels jardins i dels cementiris i així.” Jové també ha buscat testimonis, com quan va voler conèixer un veterà nord-americà de la Primera Guerra Mundial. JORDI JOVÉ, veí de Sarrià “Al ser europeu jo, llavors també és clar li va venir el record de quan va estar a França”. Ara mateix, el Jordi està en contacte amb l'Institut Americà i l'Institut Britànic per parlar d'una possible donació. Li sabria molt greu que tota aquesta immensa “Viquipèdia” física acabés al contenidor.

Des de ben petit, el sarrianenc Jordi Jové es va interessar per la història dels Estats Units gràcies als articles de diaris i revistes d’actualitat que el seu avi i el seu pare recopilaven a casa seva, i que ell ha conservat meticulosament. El Jordi no té mòbil, ni ordinador, ni connexió a internet, però sí un extens arxiu personal sobre la història i la cultura nord-americanes que es pot considerar com una mena de Viquipèdia física.És fabulós veure aquell retall que és de l’època. Allò va passar, no és reproduït d’una enciclopèdia. És el que va sortir aquells dies quan passava allò. I això a mi em feia gràcia”, comenta Jové, que va començar a treballar a l’aerolínia Pan Am als 23 anys. Es va convertir en una mena de relacions públiques de la companyia a Barcelona, durant 12 anys. Aquella feina va acabar de forjar el seu vincle amb els Estats Units i el va ajudar a seguir desenvolupant l’arxiu familiar. “El meu avi va viure dos anys a París i va llegir i col·leccionar molts llibres i retalls sobre la Revolució Francesa. Jo vaig heretar l’interès per aquest conflicte social i polític i vaig seguir investigant per entendre’l. Això em va portar a les guerres colonials britanicofranceses, a la Guerra de la Independència dels Estats Units, l’expansió cap a l’oest, etcètera. He anat estirant del fil. M’he interessat per una gran varietat de temes.”

En el seu arxiu familiar, que conserva a una cambra de casa seva, guarda arxivadors replets de documents sobre arquitectura i urbanisme dels segles XVIII i XIX a les capitals colonials nord-americanes, sobre els nadius americans o sobre la música i el cinema nord-americans dels primers 60 anys del segle passat. Assegura que ho fa “compulsivament” i “per inèrcia”, com feien el seu avi i el seu pare. “El meu avi en deia ‘trufar’ els llibres. Veia que hi havia un article sobre l’autor del llibre, l’enganxava. Suposo que aquests documents em donen una idea, un coneixement del món, de quina classe de gent hi havia. Llavors no et sorprens de gran cosa del que està passant ara o va passar fa 20 anys i el que passarà d’aquí a 50 anys. Bàsicament estem donant voltes al mateix”, opina Jové.

Aquest veí de Sarrià ha confeccionat monogràfics sobre personatges històrics, com per exemple, el general britànic James Wolfe, que va morir el 1759 després de derrotar els francesos a la Batalla del Quebec. “Vaig viatjar a Anglaterra, al lloc on vivia aquest militar, i vaig fer fotografies de la casa. Les he inclòs a l’arxiu”, apunta Jové. En altres ocasions ha buscat testimonis directes, com quan va visitar un veterà de la Primera Guerra Mundial a un poble del comtat de Nova York. “Un veí d’uns amics me’l va presentar. L’home estava emocionat. Com que venia d’Europa li van venir molts records de quan va lluitar a França”, comenta, mentre mira la seva foto de 1987.”Estic en contacte amb l’Institut Nord-americà i també amb l’Institut Britànic de Barcelona per parlar d’una possible donació.” Segons diu, li sabria molt greu que tot aquest material recopilat durant anys acabés al contenidor. Quan li pregunten si encara no ha acabat de “remenar papers”, respon: “No, no acabo mai. Necessitaria viure fins als 90 anys per deixar-ho tot enquadernat i ordenat.