Va ser concebuda per Norman Foster per convertir-se en un símbol de Barcelona. La torre de comunicacions de Collserola va ser la resposta a una necessitat de disposar, des de principis dels anys 80, d’un complex de telecomunicacions multifuncional a l’entorn del Tibidabo. MONTSE CARNER, responsable de Relacions Externes de la Torre de Collserola “Quan es van liberalitzar les llicències de les FM i de les televisions van començar a haver-hi cadenes noves, i totes aquestes cadenes necessitaven una torre, un punt on distribuir el senyal.” L'any 1987 es va constituir la Torre de Collserola, SA, que va convocar un concurs d'idees entre projectistes de renom internacional. Dels quatre avantprojectes presentats, en va resultar guanyador el de l’arquitecte britànic Norman Foster perquè s’adaptava millor al paisatge. L’impuls de les Olimpíades de Barcelona 92 va ser decisiu. MONTSE CARNER, responsable de Relacions Externes de la Torre de Collserola “Va fer que molts projectes com la Torre de Collserola i molts altres es poguessin dur a terme doncs perquè el fet de ser ciutat olímpica va fer que apareguessin diners de tot arreu.” L’any 1990 es va col·locar la primera pedra d’una obra que va durar 23 mesos. La torre, de 288 metres d’alçària, i subjectada amb tibants d’acer, consta d’un fust de formigó i 13 plataformes en forma de triangle corbat. Per construir-les des de l'altura real es requeria molt més temps i es va buscar una solució. MONTSE CARNER, responsable de Relacions Externes de la Torre de Collserola “Va ser construir-ho a terra, com si fos un edifici normal, i quan van acabar les plantes es van pujar amb uns gats hidràulics, que va ser una operació que va durar dos dies.” A la desena planta, la torre disposa d’un mirador públic, però l’edifici on hi ha els treballadors és aquest. Aquí es fa el control dels serveis de difusió de televisió i ràdio i altres senyals i també les xarxes de comunicacions.

L’arquitecte britànic Norman Foster va concebre la torre de telecomunicacions de Collserola amb aquesta idea: “Un nou símbol per a la ciutat, una torre constant en el seu lloc i alhora canviant segons el moment i la perspectiva.” El 1987 es va convocar un concurs d’idees. Hi van presentar els seus projectes Bofill, Calatrava, Buixadé i Margarit, i Foster, que en va resultar l’escollit, perquè entre altres coses la seva proposta permetia minimitzar l’impacte en el paisatge. La torre es va inaugurar el 1992, l’any de les Olimpíades a Barcelona, decisives per a la seva consecució.

La torre de comunicacions de Collserola va ser la resposta a una necessitat de disposar, des de principis dels anys 80, d’un complex de telecomunicacions multifuncional que disposés d’un mirador públic -condició de l’Ajuntament- a l’entorn del Tibidabo. “Quan es van liberalitzar les llicències de les FM i de les televisions van començar a haver-hi cadenes noves, i totes aquestes cadenes necessitaven una torre, un punt on distribuir el senyal”, remarca Montse Carner, responsable de Relacions Externes de la Torre de Collserola.

L’octubre de 1987 es va constituir la societat Torre de Collserola, SA, amb un capital social inicial de 500 milions de pessetes. RTVE (41 %), Telefónica (36 %), la Corporació Metropolitana de Barcelona (13 %) i Iniciatives, SA (10 %) componien l’entitat. L’Ajuntament va aportar els solars del complex i va realitzar la concessió d’ús gratuït, a la societat, per un període de 50 anys.

Un mes després es va convocar un concurs d’idees entre projectistes convidats de renom internacional. El jurat es va trobar amb quatre propostes: les de Ricardo Bofill, Santiago Calatrava, Carles Buixadé amb Joan Margarit, i Norman Foster. L’escollida va ser aquesta última per l’ús que feia del llenguatge de la tecnologia, la riquesa del tractament formal i compositiu, i també la innovació en la solució constructiva de la torre, que permetia minimitzar l’impacte en el paisatge.

El complex s’havia d’inaugurar el 1992. L’impuls de les Olimpíades a la ciutat va resultar decisiu. “Va fer que molts projectes com la Torre de Collserola i molts altres es poguessin dur a terme perquè el fet de ser ciutat olímpica va fer que apareguessin diners de tot arreu”, recorda Montse Carner.

La primera pedra la va posar l’alcalde Pasqual Maragall el 1990. Es va escollir el turó de la Vilana com a emplaçament. L’obra havia de durar 23 mesos i el resultat havia de ser una torre de 288 metres d’alçària, composta per un fust esvelt de formigó de quatre metres i mig de diàmetre. S’havia de subjectar amb tibants d’acer. Les 13 plataformes, en forma de triangle corbat, que en un principi s’havien de construir en altura, es van fer sobre el terreny per guanyar temps. “Ho va proposar la constructora. Quan es van acabar les plantes, es van pujar amb uns gats hidràulics per subjectar-les al pal metàl·lic. Va ser una operació que va durar dos dies”, explica Carner. A la desena planta, la torre disposa del mirador públic que sempre va demanar el consistori.

On els treballadors desenvolupen la seva feina és en un edifici soterrat de més de 6.000 metres quadrats. Allà es troba, entre altres espais, la sala de control Est de Cellnex Telecom. Des d’allà es controlen els serveis de difusió de televisió i ràdio, així com el transport de senyal i xarxes de comunicacions mòbils per als serveis d’emergències.