El primer passeig de Gràcia data de 1827 i ja era una via ampla. El 1853 tenia enllumenat de gas i el 1860 es va començar a construir el Pla Cerdà. En aquell temps era ple de jardins i era lloc habitual per anar a passejar. DOCTORA JUDITH URBANO, Universitat Internacional de Catalunya “Hi ha fotografies des de principis de segle, 1902, 1903, on es veu el passeig de Gràcia ple de gom a gom, molta gent passejant-hi, els primers cotxes que començaven a circular [...]. És una mica aquella idea de deixar-se veure, de veure i deixar-se veure... Segueix havent-hi cafès, espectacles, cinemes, teatres..., però aleshores ja hi ha molt habitatge.” Com a espai central de la ciutat, va ser escenari de diversos actes amb les principals autoritats, així com de desfilades militars. La burgesia volia viure al rovell de l’ou. DOCTORA JUDITH URBANO, Universitat Internacional de Catalunya “És el més important, és on ell viu, és on la família viu, doncs els Milà, els Lleó Morera, per exemple. [...] perquè quan tu passegis pel passeig de Gràcia puguis adonar-te que aquella persona que és al balcó o a la tribuna, és el propietari de l’edifici.” També va ser escenari d’esdeveniments esportius i culturals, com espectacles de circ. Un passeig que connecta la vila de Gràcia amb la ciutat antiga i que, avui, encara és zona de passeig i atractiu turístic.

En fer-se l’Eixample, seguint el Pla Cerdà, els municipis de Gràcia, les Corts, Sants o Sant Martí de Provençals, van quedar annexionats a Barcelona el 1897, molts en contra de la seva voluntat. El passeig de Gràcia va ser un dels elements vertebradors de la nova Barcelona que s’estava construint i l’antiga.

L’enginyer català Ildefons Cerdà va respectar l’amplada del passeig de Gràcia i el va integrar al Pla Cerdà com una via important, una de les més amples de Barcelona. La urbanització d’aquest pla es va estendre a tot l’Eixample entre 1860 i 1890.

Primer tenim edificis més eclèctics o historicistes d’arquitectes com Josep Oriol Mestre o Elies Rogent. I després és quan entra en una segona fase, podríem dir, el Modernisme.