Les Drassanes Reials de Barcelona són un conjunt arquitectònic medieval que es van construir per a ús militar. Daten del segle XIII i durant gairebé 800 anys van estar tancades a la població civil. ENRIC GARCIA, cap de l’àrea de Recerca i Col·leccions del Museu Marítim “En realitat això ha estat un conjunt d’edificacions, moltes d’elles eren casernes o fortaleses, fortificacions, muralles, etcètera. D’això queda només la part que podem visitar ara.” Els espais es distribuïen segons les funcions. Així la part central estava dedicada a la mestrança i al parc d’artilleria. ENRIC GARCIA, cap de l’àrea de Recerca i Col·leccions del Museu Marítim “És un magatzem, és un lloc on sobretot, el que hi ha són carros, peces d’artilleria, etc, i la mestrança és sobretot un taller, és el lloc on es fan peces, es reparen.” I a la part més exterior del recinte, s’hi concentrava un altre tipus d’activitat. ENRIC GARCIA, cap de l’àrea de Recerca i Col·leccions del Museu Marítim “Hi havia cavalls, hi havia enginyers, hi havia els artillers, vull dir que aquí hi havia centenars i en ocasions milers de persones que formaven part de diverses armes de l’exèrcit amb tots els seus equipaments.” Les Drassanes Reials de Barcelona van ser cedides el 1935 a la ciutat pel Ministeri de Defensa. A partir de llavors l’espai va canviar d’ús. ENRIC GARCIA, cap de l’àrea de Recerca i Col·leccions Museu Marítim “A l’octubre de 1936, just començada la guerra, la Generalitat va crear el Museu Marítim, que llavors es deia, Museu Marítim de Catalunya. El va crear, o sigui, que realment l’ús cultural va néixer durant la guerra.” A causa de la guerra, però, no es va poder obrir al públic fins a l’any 1941. Actualment, del passat militar de les drassanes en queden unes balances del segle XVIII ubicades a unes de les sales del museu.
Durant vuit segles les drassanes van funcionar com una gran nau industrial, això sí d’estil medieval, que havia de cobrir les necessitats militars. En un primer estadi construïa vaixells militars i quan ho va deixar de fer, es va convertir en un equipament al servei de l’exèrcit de terra. Els barcelonins no hi podien accedir lliurement, ja que era com una mena de ciutat dintre d’una altra ciutat, encerclada de murs. Ben entrat el segle XX, el 1935, l’espai deixa de donar serveis als militars i iniciarà una nova vida, en aquest cas molt vinculada a la cultura.
