A principis del segle passat, els pendents de Vallvidrera i el Tibidabo es van convertir en una pista per a uns trastos sense motor que s'acabarien anomenant down-cars. L’impulsor d’aquesta iniciativa va ser Josep Maria Armangué, pioner de l'aviació i l'automobilisme esportiu català. Armangué, que estudiava a Anglaterra, va importar d’aquest país la idea dels down-cars. MANUEL GARRIGA, periodista especialitzat en automobilisme “El centre excursionista de Catalunya va comprar un bobsleigh per fer unes competicions sobre gel, però degut a la manca de neu la competició es va suspendre i l'Armangué es va quedar una mica frustrat. Va acoplar quatre rodes de bicicleta, una direcció molt primitiva a base de cables i es va llançar Vallvidrera avall i així va començar el down-car.” El 1910 els down-cars baixaven per la carretera del Tibidabo, a Vallvidrera, que, en aquell temps, era de terra. MANUEL GARRIGA, periodista especialitzat en automobilisme “Per frenar, com que no tenien frens feien servir un sistema de fricció que era un pal clavat amb un clau en el xassís, i estiraven perquè fregués a terra.” Però, cada vegada que arribaven a baix, algú els havia de remolcar cap amunt amb un cotxe o una moto. Armangué va trobar novament una solució. MANUEL GARRIGA, periodista especialitzat en automobilisme “Se li va ocórrer muntar un motor de moto, un motor JAP segurament molt petit, monocilíndric que servia per remuntar. I després es van adonar que també servia per baixar, i d'aquí va néixer el concepte dels autocicles.” Tot i que Armangué va construir el primer autocicle, no va poder veure els models més sofisticats perquè va morir el 1917 en un accident d'aviació al Prat de Llobregat.
No eren cotxes, però en tenien l’aparença. Eren uns artefactes sense cap mena de motor que només anaven pendent avall, per la força de la gravetat. D’aquí ve la denominació de “down-car”. Segons explica l’historiador Javier del Arco al llibre ‘La història de l’automobilisme a Catalunya’, el 1907 el Centre Excursionista de Catalunya va adquirir un “bobsleigh” i va seleccionar Josep Maria Armangué perquè competís en una prova disputada a França que finalment no es va celebrar per falta de neu. Frustrat per aquest fet i atès que tenia experiència entrenant amb aquests ginys, va decidir provar-los sense neu. “Va acoblar quatre rodes de bicicleta, una direcció molt primitiva a base de cables i es va llançar Vallvidrera avall; així va començar el ‘down-car’”, explica Manuel Garriga, periodista especialitzat en automobilisme.
El 1909 va tenir lloc la primera cursa i l’any següent ja hi va haver una Copa Barcelona de “down-cars”, en què van participar una desena d’equips; fins i tot Armangué va fundar un Down-Car Club a la ciutat. “Les curses de ‘down-cars’ es van fer baixant des de Vallvidrera i des del Tibidabo cap a Barcelona, sigui per la banda de Vallvidrera, sigui per la banda de l’Arrabassada. Però també sabem que almenys un parell de curses es van fer a Sant Feliu de Codines perquè els germans Armangué hi estiuejaven. També hi ha registres que es fessin a Bilbao. Allà s’anomenaven ‘goitiberas'”, recorda Garriga.
Pilotar un “down-car” comportava acceptar algunes incomoditats. “Penseu que llavors eren camins de terra, i per frenar, com que no tenien frens feien servir un sistema de fricció: un pal clavat amb un clau en el xassís, i estiraven perquè fregués a terra”, explica Manuel Garriga. L’altre condicionant era el transport dels vehicles fins a dalt de la muntanya. Com que no tenien motor, per tornar a pujar eren remolcats amb cotxes o motos. Sempre depenien d’algú. Armangué hi va trobar de nou una solució: “Se li va ocórrer muntar un motor de moto, un JAP. Segurament molt petit, monocilíndric que servia per remuntar”, precisa Manuel Garriga. “I després es van adonar que també servia per baixar, i d’aquí van néixer els autocicles”.
Els “down-cars” s’havien convertit en “cyclecars”, un concepte també importat per Armangué d’Anglaterra. D’aquell país va portar precisament alguns elements per fabricar el primer “down-car” motoritzat. Amb l’eclosió dels autocicles (David, Ideal, Díaz y Grilló, GN, Super, etcètera) es perd l’interès per aquests automòbils i cap al 1912 es deixen de fer curses. Armangué va morir en un accident d’aviació el 1917 al Prat de Llobregat i ja no en va poder veure els models més sofisticats.
