El Turó Parc era, a principis del segle XX, el triple de gran que en l'actualitat. La zona estava poc urbanitzada i, fins i tot, hi havia un velòdrom on el Futbol Club Barcelona hi va jugar els seus primers partits. Però qui va donar el nom al Turó Parc va ser un parc d'atraccions.. Es va inaugurar el 1912 i s'hi van construir les atraccions més modernes del moment, com aquesta muntanya russa. Els globus aerostàtics van ser un dels principals atractius. S'hi celebraven tot tipus de festes i esdeveniments i, fins i tot, s'hi exhibien dromedaris. ANNA BERGHÄNEL, veïna del Turó Parc “Recordo que hi havia com un camell o així que em pujaven a dalt i em passejava en aquell camell.” El 1929 el parc d'atraccions va tancar. Els propietaris, la família Bertrand, van cedir l'espai central dels terrenys a canvi que l'Ajuntament els deixés construir habitatges als entorns. Va ser llavors quan es va dissenyar el jardí públic que coneixem ara. De l'època del parc d'atraccions només s'hi va conservar l'estany. ANNA BERGHÄNEL, veïna del Turó Parc “Moltes vegades que ens havíem banyat i tot aquí. Hi havia la caseta aquella per canviar-te que eren els lavabos.” De quan el Turó Parc es va convertir en jardí públic els veïns recorden, sobretot, els espectacles de titelles. CONXITA GARATE, veïna del Turó Parc “Això eren els putxinel·lis Anglès que estaven aquí, estaven cap allà. Va ser molt maco perquè els nens gaudien molt amb els putxinel·lis. Al principi no hi havia ni cadires, després van posar cadires, ja van fer més tipus teatre.” I dels anys 50, recorden quan els taxistes no hi volien venir perquè el consideraven perillós. Ara, les coses han canviat molt. El Turó Parc, però, continua sent com el jardí de casa per a la majoria de veïns.
El Turó Parc va ser un dels principals entreteniments de la burgesia a principis del segle XX. El recinte disposava de diverses zones d’esbarjo com restaurants i terrasses o un llac on passejar amb gòndola. Les atraccions havien de ser les més modernes i hi destacaven l’Scenic Railway, unes muntanyes russes, i les d’aigua com el Watershute.
La finca era propietat d’una de les famílies més acabalades de la ciutat, els Bertrand-Girona. L’any 1917 la propietat va ser catalogada com a espai verd però quan el parc d’atraccions va tancar, el 1929, els propietaris van fer un pacte amb l’Ajuntament pel qual ells cedien els terrenys centrals per fer-hi un parc públic i a canvi els Bertrand hi podrien construir als entorns. Unes condicions molt beneficioses per treure’n rèdits immobiliaris. Així és com es van crear els jardins que coneixem actualment i el Turó Parc va encetar una nova etapa. Del disseny se’n va encarregar el paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí.
D’aquesta època els veïns recorden, sobretot, dues coses: els banys a l’estany i els espectacles de putxinel·lis. Durant els primers anys l’estany, l’única cosa que s’hi va conservar del parc d’atraccions, va servir de piscina per als nens. També s’hi va instal·lar un petit teatre de titelles que va funcionar fins a la dècada dels 90.
