Ningú no recorda quants anys fa que el gran rellotge de paret de l’antiga Editorial Gustavo Gili (carrer del Rosselló, 87) va deixar de marcar l’hora. Dins d’aquesta joia desconeguda del racionalisme català fa molt que s’hi va aturar el temps. El seu interior roman intacte. Taules, cadires i prestatgeries de fusta descansen en silenci, en espera que en un futur aculli la seu de l’ICUB i de l’IMED, després que fa uns mesos l’Ajuntament adquirís les instal·lacions. L’any 2015, l’editorial va traslladar-se a la via Laietana, i l’immens volum d’aquest edifici de 6.600 m2 es va quedar en pausa, mentre els seus magatzems seguien en plena activitat pel transport de paquets d’una gran companyia de comerç electrònic, que va llogar les instal·lacions fins al 2019.
L’antiga seu de l’Editorial Gustavo Gili (protegida com a Bé Cultural d’Interès Local) és un edifici que “representa la primera modernitat durant el franquisme, i un enllaç amb l’època de la segona república i les obres que havia fet el GATPAC“, explica l’arquitecte Joan Vitòria al programa programa ‘Via 15‘. És obra dels arquitectes Francesc Bassó i Joaquim Gili i es va inaugurar el 1961, el mateix any que va rebre un premi FAD. La família Gili era molt conscient de l’arquitectura d’aquest edifici i del seu valor”, afirma Vitòria, “i durant 50 anys l’han mantingut impecable“.
La família Gili era molt conscient del valor de l’edifici i l’han mantingut impecable”
Llum i puresa en les línies
El conjunt té un primer gran pati d’entrada per on arribaven i descarregaven els camions, “que és també per on entra tota la lluminositat”, afirma Vitòria; i afegeix que, a l’interior, l’àmbit que més impressiona és el gran vestíbul a doble alçària, que serveix de distribuïdor en un edifici on destaca “la llum, la puresa de les seves línies i els espais diàfans“.
Gustau Gili, arquitecte i besnet del fundador de l’editorial, recorda que quan es va inaugurar la seu, el gran vestíbul “era com la redacció d’un diari, ple de taules i mecanògrafes“. També afirma que “hi ha molts pocs edificis pensats per ser una editorial” i que aquest va ser un projecte “que es va estudiar molt”, des dels grans espais als detalls més petits, entre els quals una ranura a terra on “es tiraven” les cartes que anaven a parar a una saca de correu.
El millor que els pot passar als edificis és que hi hagi gent que els visqui i que en gaudeixi
Edificis plens de vida
Gili recorda que “abans, la vida a la feina era molt diferent”, la gent hi passava moltes més hores i per això a l’edifici hi ha alguns detalls que aporten cert confort, com “la llar de foc de la sala de juntes” o el serveis que tenien a l’empresa, com el metge, la cuina i el menjador. Gustau Gili reconeix que és “absolutament” gratificant que l’edifici es torni a omplir de vida en un futur, amb el personal de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB).
“Els edificis han de tenir vida pròpia“, reflexiona, “no han de museitzar-se, i el millor que els pot passar és que hi hagi gent que els visqui i que en gaudeixi“.
