La paciència és la mare de la ciència, diuen. Una dita que també es podria aplicar al futbol i a la temporada d’un RCD Espanyol que està responent just quan ho havia de fer. Des de l’inici de temporada, el club blanc-i-blau ha tingut l’ascens com a objectiu obligat. No pujar a Primera Divisió és un fracàs i fer-ho és un èxit. En una temporada sense terme mitjà, l’equip ha sabut mantenir-se en els llocs capdavanters fins i tot quan ha encadenat resultats que l’allunyaven, momentàniament, dels primers llocs.
Arriben les 10 finals
L’hora de la veritat en les zones altes de gairebé totes les competicions és en els darrers 10 partits. I és justament ara, quan l’equip entrenat per Vicente Moreno és i se sent més fort. No només per la darrera victòria contra l’Albacete, no només per la classificació, la qual lideren dos punts per sobre el Mallorca. Tampoc no només per tenir l’ascens matemàtic amb un coixí de set punts amb l’Almeria. L’Espanyol és més fort que mai perquè ha guanyat els darrers quatre partits amb golejada, perquè defensivament només ha encaixat un gol i sobretot perquè aquesta dinàmica arriba després d’una ensopegada de tres empats consecutius que, malgrat que va fer créixer fantasmes en alguns sectors, la plantilla s’ha encarregat d’esvair. La fortalesa de l’Espanyol és, doncs, tenir la sensació que si el pròxim partit contra el Leganés, el primer de les nou finals que li queden, no es guanya… potser després arribaran vuit victòries consecutives.
