L’Espanyol baixarà a Segona Divisió per 5a vegada a la seva història. L’equip blanc-i-blau és un clàssic de Primera Divisió i, després de Barça, Madrid i Athletic Club els espanyolistes, juntament amb el València, eren l’equip que més anys havia estat a la màxima categoria amb un total de 85. Baixar a Segona, doncs, és un moment dramàtic per a l’entitat però hi ha una dada que val la pena recordar. Sempre que l’Espanyol ha baixat, ha tornat a pujar en la temporada següent. Així van anar els darrers quatre descensos.
1962, el primer a Valladolid
Va ser una temporada amb tres tècnics: Saso (13), Zamora (2) i finalment Arcas (15). Un empat en l’última jornada al camp del Betis va sentenciar l’Espanyol en zona de play-off de descens. Es va aparellar contra el Valladolid. Els blanc-i-blaus van guanyar a Sarrià (1-0) en l’anada però van caure en la tornada per 2 a 0 amb un gol a les acaballes. Amb Heriberto Herrera a la banqueta, justament el tècnic del Valladolid que la temporada anterior els havia fet baixar, van tornar a Primera l’any següent classificant-se per a la promoció en la darrera jornada en el grup 1 i superant el Mallorca en una promoció agònica. Una victòria per 2 a 1 a Sarrià i una derrota 2 a 1 al Lluís Sitjar van obligar a disputar un tercer partit de desempat a l’estadi Santiago Bernabéu amb victòria perica per 1 a 0.
1969, drama a La Rosaleda
Una temporada amb dos tècnics: Kalmar (4) i Argilés (26). L’Espanyol va acabar penúltim en una Lliga en què baixaven els tres equips per la cua. Una dura derrota al camp del Màlaga per 4 a 0 en l’última jornada va certificar un descens després d’una temporada jugant amb foc. L’any següent, l’equip va tornar a pujar en acabar tercer, amb molta feina i dos entrenadors (Riera i Iriondo), però sempre amb opcions. L’ascens es va segellar matemàticament a Sarrià en la penúltima jornada amb un espectacular 7 a 0 contra l’Elche Ilicitano, la golejada més gran de la història al mític camp blanc-i-blau. Va ser una bona temporada que va compartir amb la UE Sant Andreu a Segona Divisió.
1989, viatjar a Mallorca no va ser meravellós
L’equip va jugar una llarga temporada amb quatre tècnics: Clemente (23), Mauri (5), Longhi (1) i Andoin (9). L’Espanyol va passar-se tota la temporada a la zona baixa i Clemente va marxar quan l’equip va tocar les posicions de descens directe. Tot i evitar les últimes posicions, els blanc-i-blaus van acabar en play-off de descens després d’una última jornada amb resultats creuats dolents. Coses del destí, el Mallorca va ser el rival i els balears li van tornar la moneda dels anys 60 i van enviar l’equip a Segona amb un play-off agònic. Tot i la victòria a Sarrià (1-0), els mallorquins, entrenats per Serra Ferrer, van remuntar per 2 a 0 amb un gol a la pròrroga de Vidal. Mítics com N’Kono, Mágico Díaz, Escaich o Golobart no ho van poder evitar. L’any següent l’equip va pujar amb prou feines amb dos entrenadors (Joanet i Juanjo Díaz). Tot i acabar 5è, va obtenir plaça de promoció d’ascens (el Bilbao Athletic va acabar 3r). L’aparellament va ser contra el Màlaga i, després d’un doble 1 a 0, els blanc-i-blaus van pujar a La Rosaleda en la tanda de penals.
1993, el pitjor final de temporada
Va ser una temporada amb dos tècnics: Díaz Novoa (35) i Juanjo Díaz (3). Va ser una temporada molt estranya. L’equip va començar molt bé i lluitava per estar a la zona alta i tenir opcions de jugar competició europea. Una mala ratxa va condemnar els blanc-i-blaus a jugar el play-off de descens. En la jornada 27, l’Espanyol tenia la UEFA a tres punts i va encadenar de cop i volta 10 derrotes i un empat en els darrers 11 partits. Inexplicable. De fet, ja no va guanyar més perquè en la promoció el Racing de Santander (amb Quique Setién al camp) va guanyar a Sarrià i en va tenir prou empatant a casa per enviar l’equip a Segona. La temporada següent, però, l’Espanyol va quedar campió de la categoria amb Camacho a la banqueta. Una golejada per 4 a 0 contra del Cadis va certificar l’inici d’una nova era amb Lardín, Toni, Roberto, Arteaga i companyia.
