El 2004 va ser un any molt estrany en el món del futbol. Els favorits per aconseguir els títols més destacats no se’n van sortir a final de temporada. De ben segur que les cases d’apostes van donar molts diners per a aquells agosarats que van triar l’opció menys habitual. El València, el Saragossa, el Porto, Grècia, l’Once Caldas o l’Argentina van guanyar per sorpresa alguns dels campionats més destacats. Analitzem amb Roger Xuriach, de la revista ‘Panenka’, aquest any tan estrany i surrealista.
La Lliga del València
Comencem per les competicions de casa. El Madrid dels “galàctics” i el Barça de Ronaldinho no van poder aconseguir la Lliga. A l’equip de Frank Rijkaard li va anar de ben poc i el Madrid es va enfonsar al final, amb derrotes doloroses com la del Mallorca al Bernabéu, amb un Eto’o assenyalant la llotja i acabant de guanyar-se el fitxatge pel Barça l’any següent. El València de Rafa Benítez feia valer la fortalesa defensiva, amb Cañizares com a porter menys golejat. El màxim anotador del club valencianista va ser Mista, un murcià que va fer la temporada de la seva vida amb 19 gols, cinc menys que el Pitxitxi Ronaldo. Aquell València fa el doblet guanyant la Copa de la UEFA, contra el Marsella de Didier Drogba. Des d’aquell 2004 només els tres grans s’han endut la Lliga: Barça, Madrid i Atlètic de Madrid.
La Copa del Saragossa
La final de la Copa del Rei la va jugar el Reial Madrid, gran favorit amb els Zidane, Roberto Carlos, Figo, Beckham i Raúl a l’onze titular. El partit, disputat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, va acabar amb el resultat de 4 a 2. Els 90 minuts reglamentaris van acabar amb empat dos. El 3 a 2 el va fer Galleti al minut 110 de la pròrroga amb un xut espectacular. Un Saragossa que havia eliminat el Barça a quarts de final i l’Alabès a semifinals. A l’equip de Víctor Muñoz hi jugaven vells o futurs coneguts blaugranes com Dani García Lara, David Villa o Gabi Milito.
La Champions del Porto
Amb tota probabilitat, la final de la Champions del 2004 va ser una de les finals més inesperades del segle XXI: Porto i Mònaco. Els del Principat arribaven per primer cop a una final (amb un Giuly i un Morientes estel·lars dirigits per Didier Deschamps. El Porto venia amb el segell de José Mourinho, que ja havia guanyat la UEFA l’any interior. L’equip el formaven gairebé un 100 % de portuguesos: Vitor Baía, Costa, Carvalho, Costinha, Maniche i un brasiler nacionalitzat, Anderson da Souza, “Deco”, el millor jugador de la final. El Porto va guanyar per 3 a 0. Curiosament, Deco i Giuly van firmar pel Barça al mercat d’estiu. Un Barça que havia jugat la Copa de la UEFA i va quedar eliminat pel Celtic de Glasgow als vuitens de final.
L’Eurocopa de Grècia
Va ser la confirmació del triomf del conservadorisme defensiu. Després del València i del Porto, Grècia es va proclamar campiona d’Europa. Segurament va ser la sorpresa més gran del segle. Una selecció sense estrelles que va acabar guanyant la Portugal de Figo, Deco i Cristiano Ronaldo… a Portugal. El conjunt ibèric, que entrenava Scolari, campió del món amb Brasil l’any 2002. Grècia, dirigida per Otto Rehaggel, era un cadenat. No concedia res, sempre estaven ben junts al darrere i treballaven molt l’estratègia. Al conjunt campió va destacar Charisteas. Era davanter del Werder Bremen, campió de la Bundesliga (una altra sorpresa), però amb un pobríssim balanç de quatre gols en 24 partits.
La Libertadores d’Once Caldas
El sorprenent Once Caldas, de Colòmbia, es va imposar al Boca Juniors argentí. L’equip de Buenos Aires, entrenat per Carlos Bianchi, va arribar com a favorit, però la final, disputada a doble partit, va acabar amb 0-0 a la Bombonera i empat a un en territori colombià. A la tanda de penals, el Boca va fallar quatre llançaments i Once Caldas va aconseguir la Libertadores per segona vegada per a un equip colombià, després de l’Atlético Nacional.
Arsenal, la Premier perfecta
L’Arsenal dels “invencibles” va aconseguir una fita que ningú havia fet a la Premier i que ningú ho ha tornat a repetir, ni el totpoderós Manchester United, ni el City de Guardiola ni el Liverpool de les millors èpoques. L’equip de Londres va aconseguir 26 victòries, 12 empats i cap derrota. La lliga que va aconseguir l’equip dirigit per Arsène Wenger, amb Thierry Henry com a jugador més destacat, no ha tornat a guanyar cap campionat més. L’actual Arsenal dirigit per Mikel Arteta és qui ha estat més a prop (la temporada passada), i aquest any també va pel camí, per la bona campanya que està fent.
Argentina, doble or olímpic
L’Argentina dirigida per Macelo Bielsa va aconseguir l’or olímpic després de superar el Paraguai per 1 a 0. Aquella selecció tenia Tévez, Saviola, Mascherano i Ayala, entre d’altres. No hi era un jove Leo Messi que, en un any estrany en el món del futbol, va debutar amb el primer equip del Barça a l’Estadi Olímpic contra l’Espanyol substituint Deco. Un gir del destí absolutament imprevisible. Com imprevisible va ser, i ja no parlem de futbol, l’or olímpic de l’Argentina en bàsquet, només vuit hores després de la final olímpica de futbol. Els sud-americans van superar Itàlia per 84 a 69 i després d’haver superar a les semifinals els Estats Units, els favorits, per 89 a 81.
