Els mercats de fitxatges d’estiu i d’hivern sempre deixen autèntiques perles que en el moment potser passen desapercebudes però que amb el pas del temps prenen una altra dimensió. Repassem amb el Marcel Beltran, de la revisa Panenka, quin han estat les 10 incorporacions més inesperades dels equips de la Lliga espanyola els darrers anys.
Els fitxatges més inesperats
1 – DAVID TREZEGUET – HÈRCULES – 2010
Com pot ser que un campió del món decideixi posar fi a una etapa de deu anys a la Juventus de Torí, on era una autèntica llegenda, per recalar al vestuari d’un equip que acaba de pujar a Primera? La resposta és clara: els diners. Cara visible d’un Hèrcules que va assaltar la màxima categoria amb altres fitxatges sonats.
Ja era veterà, però així i tot va ser capaç de marcar 12 gols en 31 partits. L’aposta, però, no va funcionar. Just un any més tard, l’Hèrcules tornava a Segona i Trezeguet marxava cap als Emirats Àrabs.
Va acabar la seva carrera complint l’últim somni que li quedava, vestir la samarreta de River Plate.
2 -RUUD VAN NISTELROOY – MÀLAGA – 2011
Cas similar a Trezeguet. Arriba gratis, després d’acabar contracte amb l’Hamburg. Mite de clubs potents d’Europa com el Manchester United o el Real Madrid, aterra a La Rosaleda com a part d’un projecte molt ambiciós.
Va jugar 28 partits i només va marcar 4 gols. Quan va acabar la temporada, es va retirar amb una emotiva roda de premsa.
Sempre podrà dir que va aportar el seu granet de sorra perquè aquell curs el Màlaga aconseguís una classificació històrica per la Lliga de Campions. Però es podria haver esperat uns quants mesos més per plegar: l’any següent, l’equip de Pellegrini viuria la seva millor temporada arribant a jugar els quarts de la màxima competició europea.
3 – PEDJA MIJATOVIC – LLEVANT – 2002
Si et sorprèn que l’heroi de la setena Copa d’Europa del Real Madrid jugués al Llevant, encara et sorprendrà més saber que ni tan sols ho va fer a Primera, sinó a Segona Divisió.
Cara visible de l’aposta del president ‘granota’, Pedro Villarroel, per donar una empenta econòmica al club i pujar-lo a l’elit del futbol espanyol.
El Llevant aconseguiria l’ascens al cap de poc temps, però no aquella temporada. Pedja només va fer 3 gols en 21 partits, els seus últims com a jugador professional.
4 – PATO SOSA – ATLETIC DE MADRID – 2004
Segurament el protagonista de la pitjor presentació d’un jugador de futbol de la història. El club va pagar dos milions per ell, però la veritat és que ningú el coneixia a Espanya. Arribava procedent de l’Spartak de Moscou.
Declaracions explosives contra el Real Madrid, repartia més joc fora del terreny de joc que al camp. Només va durar una temporada com a matalasser, i després va marxar cedit a Osasuna.
5 – CAFÚ – SARAGOSSA – 1994
Un dels millors laterals drets de la història del futbol va jugar al Saragossa…abans de ser un dels millors laterals drets de la història del futbol.
Acaba de guanyar el Mundial amb Brasil als Estats Units (1994). També l’acaben de nomenar millor jugador sud-americà del moment.
Tot i això, Cafú mai va arribar a aconseguir la titularitat al conjunt aragonès. Alberto Belsué, per decisió de Víctor Fernández, jugava per davant d’ell.
Va tornar a Brasil per recuperar sensacions (Palmeiras) i dos anys més tard ja va fer el salt a Itàlia, primer per jugar a la Roma i més tard al Milan. A la Serie A es convertiria en l’estrella que encara avui recordem.
6 – JULIEN FAUBERT – REAL MADRID – 2009
Imatge per la història: la seva presentació amb el Real Madrid acompanyat per la llegenda blanca Alfredo Di Stéfano. Probablement la ‘Saeta’ no sabia ni qui era. Arribava procedent del West Ham i en forma de cessió.
Sempre esperem que els grans clubs fitxin jugadors estel·lars o força reconeguts. Quan no és així, almenys esperem que siguin joves promeses que s’acabin convertint en estrelles. Amb Faubert no es van complir cap de les dues coses.
Només va jugar dos partits amb la samarreta blanca, i en els dos casos, entrant com a suplent. El recordarem per la seva becaina a la banqueta en un partit contra el Villarreal.
7 – DIEGO MARADONA – SEVILLA – 1992
Un altre cas de mite consagrat del futbol que, en el tram final de la seva carrera, sorprèn i recau en un club amb el qual mai se l’havia associat. El Sevilla va pagar 750 milions de pessetes per ell.
La seva sortida d’Itàlia va ser ‘moguda’. Maradona venia de complir quinze mesos de suspensió pel seu positiu en cocaïna del Mundial de 1990. El club no el volia deixar sortir però el jugador necessitava canviar d’aires.
Hi havia molta expectació per tornar a veure jugar a l’astre, però els seus problemes al genoll i el seu interès pel món de la nit van fer que no complís les expectatives. 6 gols i 9 assistències en 29 partits.
Maradona només duraria una temporada. El motiu de la seva marxa va ser Bilardo, l’entrenador argentí que tant havia pressionat per la seva incorporació uns mesos abans. Es van discutir en un partit contra el Burgos.
8 – HATEM BEN ARFA – VALLADOLID – 2019
Un dels últims fitxatges ‘randoms’ de la Lliga, conjuntament amb el de Javier Pastore per l’Elx. Futbolista d’unes condicions brutals que apuntava a referent de la nova generació del futbol francès.
Abans d’aparèixer per Valladolid, ja havia defensat la samarreta d’equips com el Lió, el Marsella, el Newcastle o el PSG. Actualment està al Lille. Ha jugat en deu clubs diferents.
A Zorrilla, només va jugar 5 partits, sense aportar cap gol ni cap assistència. La cosa va anar de més a menys, perquè havia sigut presentat al club com un autèntic galàctic.
9 – ROBERT PIRÈS – VILLARREAL – 2006
Aquest cas l’he escollit com a excepció, per reivindicar que, algunes vegades, aquest tipus d’operacions poden sortir bé. Pirès va arribar al Villarreal després d’haver sigut un dels actors principals de l’Arsenal dels Invencibles. També tenia un Mundial i una Eurocopa al seu palmarès.
No va arribar per passejar-se. Va completar quatre anys a l’equip ‘groguet’ i, tot i ser veterà, va firmar uns números que ja voldria un juvenil per ell: 18 gols i 19 assistències.
Va viure des de dins una autèntica gesta del Villarreal, quan el club va aconseguir per primer cop quedar segon a la competició espanyola.
10 – SANTI EZQUERRO – BARCELONA – 2005
El Barça ha fitxat a un bon grapat de jugadors que podrien encaixar en aquest rànquing. Fins i tot, uns quants de ben recents, com Luuk de Jong o Kevin Prince Boateng. Ens quedem, però, amb Santi Ezquerro, perquè deu ser dels pocs, si no l’únic, que pot dir que va guanyar una Copa d’Europa vestit de blaugrana.
Ezquerro arriba a Can Barça després de set temporades rendint a molt bon nivell a l’Athletic Club. El més sorprenent, però, és que quan es produeix l’operació no està considerat com el millor futbolista de l’equip basc i ja té 32 anys.
Amb la samarreta del Barça només va poder celebrar 3 gols. En principi, la seva funció era donar minuts de descans a futbolistes del nivell de Giuly o Ronaldinho. Però ningú comptava amb un altre inconvenient: just aleshores, un tal Leo Messi començava a reclamar més protagonisme amb el primer equip.
