Antonio Turiel (CSIC) alerta sobre la possible interrupció de subministrament de matèries primeres al setembre

Les matèries primeres essencials que necessita l’economia mundial per funcionar comencen a escassejar. I el problema és que tot està relacionat en una xarxa interconnectada complexa. Si no hi ha coure, la fabricació de cables, motors, cotxes, ordinadors i habitatges, tot es veu afectat. Aquest fet té preocupats els empresaris i agents socials de diversos sectors. Si no hi ha matèries primeres, no es pot fabricar. I si no es fabrica, no es ven. I si no es ven, les empreses corren el risc de tancar.

Segons l’investigador del CSIC i doctor en física teòrica destinat a l’Institut de Ciències del Mar, Antonio Turiel, el proper mes de setembre és previst que es produeixi una ruptura d’estocs. Això vol dir que les matèries essencials no arribaran i s’encariran encara més. Els constructors i promotors ja ho estant patint des de fa temps i han estat els primers a reaccionar davant l’administració. Demanen una modificació de la legislació que els permeti actualitzar automàticament contractes ja signats. La raó, les pujades de preu de materials essencials entre la redacció del projecte i l’execució de l’obra, impossibles de calcular i assumir.

Per al Dr. Antonio Turiel hi ha coses que es podran solucionar però d’altres seran impossible. L’investigador del CSIC veu inevitable una decreció de la producció, motivada també per la crisi del petroli i derivats, essencialment plàstics i dièsel.

-Anem directes cap a una tempesta perfecta, o hi ha possibilitats de gestionar mínimament la crisi de materials?

Part dels problemes poden ser resolts, simplement, amb polítiques adequades de gestió de les cadenes de logística, fent-les més curtes. I amb altres mesures, com ara el foment del reciclatge. Però altres situacions no es podran resoldre. És una qüestió que es mantindrà amb dades preocupants. Les úniques relaxacions possibles és quan es deixi de consumir perquè hi hagi països que entrin en una crisi econòmica molt forta o que tinguin un altre tipus de problemes. A llarg termini, però, aquesta sincronització de dificultats, que estem veient ara, aquestes interconnexions que hi ha entre tot, tendiran a anar a més i ja no seran fàcils de resoldre.

-Com s’està evidenciant aquesta crisi de materials essencials?

S’està manifestant amb un encariment, però hi ha empreses que comencen a tenir problemes de subministrament. En el moment actual, els problemes de subministrament es manifesten en ajornaments a dos, tres mesos en el lliurament de les comandes. Fins i tot a sis mesos en el proveïment de certes matèries. Però el problema és que, al final, tot és una cadena interrelacionada.

-Quins són els sectors que es veuen més afectats?

L’afectació més imporant és, ara mateix, el coure i tot el que té a veure amb la indústria de transformació del plàstic i, és clar, el plàstic es fa servir per a tot. Però també falta acer laminat, alumini, cautxú, liti, fusta… és un fet que cada vegada es va estenent més per tota aquesta cadena d’interaccions que hi ha entre les diverses matèries.

-Però a banda de les matèries primeres, vostè també insisteix en la crisi energètica amb un pretroli cada vegada més car i escàs. Destaca la desinversió de les companyies pretrolieres perquè l’extracció de petroli ja no és tan rendible com abans…

El problema del petroli en general no és un problema que s’acabi d’avui per demà. És un procés progressiu, de davallada, cada cop se’n produeix menys. Les companyies petrolieres han invertit moltíssim i han fet un gran esforç tecnològic, però al final s’han trobat que el negoci no és rendible. Han reduït la inversió un 60 per cent, tot i que encara continuen invertint. El que passa és que, és clar, ja no s’arriba per mantenir el tren de vida que portàvem.

L’agència internacional de l’energia ja avisava en el seu informe de l’any passat que, en una situació de desinversió absoluta, la producció de petroli podria caure fins a un 50 per cent d’aquí al 2025. És a dir, a només quatre anys vista. Això seria un 10 per cent a l’any. És més o menys el que va caure el consum de petroli als inicis de la pandèmia.

Ara mateix, el consum està pujant i això és el que està empenyent a l’alça el preu. I, és clar, a l’augment de la demanda s’hi afegeix l’escassetat de cru. L’encariment del petroli molts analistes ja el donen per descomptat abans que finalitzi l’any, i alguns parlen fins i tot a l’estiu. Jo crec que l’encariment més pronunciat serà entre finals d’any, començaments del que ve. Tot plegat pot generar una crisi econòmica.

-Les energies renovables poden substituir el petroli?

És molt curiosa aquesta dèria que hi ha actualment de la substitució ràpida de les energies fòssils que ens hauríem d’haver plantejat ja fa 20 anys. Aquesta angúnia, aquesta acceleració actual, en realitat no té a veure amb la lluita d’un problema ambiental, que és un problema gros, com és el canvi climàtic, sinó la rapidesa en què comença a davallar el petroli i tots els problemes associats que té. És la raó que realment impulsa aquesta acceleració actual.

S’està venent una mica la ficció que hi ha hagut un desenvolupament tecnològic tan absolutament aclaparador de les tecnologies renovables, que ens permetran substituir sense problemes el consum de combustibles fòssils. I això no és veritat. Hi ha moltes limitacions associades a la producció de les energies renovables. És evident que el futur ha de ser 100 per cent renovable, però hem d’entendre que hi ha limitacions de caràcter tècnic i termodinàmic que no les podem superar. Haurem de treballar amb les fonts energètiques que són menys denses i més distribuïdes, que tenen característiques diferents, de les que funcionen amb combustibles fòssils.

-Aleshores, com es pot compensar la caiguda en la producció del petroli?

No serà fent aquestes barbaritats i aquests grans parcs que compensarem la caiguda del petroli. No serà d’aquesta manera. I com dic, ara mateix hi ha un miratge que fa veure que hi ha moltíssims diners. Com si l’energia renovable fos supermegarendible, que no és veritat. Quan acabin les subvencions, que duren dos anys, en adonarem quina és la rendiblitat real d’aquestes coses.

Correm el risc que es comenci a fer la instal·lació i després, pel fet de no ser rendible, es deixi allà abandonada, amb tot l’impacte que té.

Les presses són males conselleres i el que està faltant és planificació. S’ha de comprendre el moment, entendre què és el que s’ha de fer i dissenyar una bona planificació de cap a on volem anar. És urgent, però fer les coses a cuitacorrents no és la millor manera de fer-les bé. Els models de macroparcs eòlics i horts solars que es plantegen tenen un impacte ambiental que no és negligible. Aleshores, el que no podem fer és que per combatre un problema ambiental com el canvi climàtic, crear-ne un altre encara més gros.

-Com ens haurem d’adaptar a aquesta nova situació?

Des del punt de vista de les matèries primeres el que és evident és que s’ha de fomentar el reciclatge. El reciclatge és una cosa que no és tan senzilla de fer. Els materials es combinen d’una manera perquè els ginys siguin més efectius i més potents, però al mateix temps dificultem el reciclatge. Per tant, les coses s’hauran de redissenyar. Els nous dissenys hauran de permetre el reciclatge, tot i que el dispositiu en qüestió no sigui tan òptim, o sigui més voluminós. És clar que això no s’improvisa. Això requereix d’un temps.

No hem d’oblidar tampoc que a les deixalleries tenim autèntiques mines de materials. S’ha d’intentar afavorir la recuperació, la racionalització d’ús i, en alguns casos, per a la producció de matèries elaborades, s’ha de facilitar que hi hagi fàbriques de proximitat.

-S’està acabant la deslocalització de la producció als països asiàtics?

A mesura que el petroli barat va desapareixent, transportar panells solars de la Xina, per exemple, no serà competitiu. Però és que, a més, estratègicament interessa tenir una fàbrica de panells solars, tot i que el cost sigui més elevat. És una qüestió estratègica. Tots aquests tipus de decisions no són gens senzilles i, a més, aixecaran molta oposició. S’haurà d’analitzar cas per cas. Des del meu punt de vista requereix molta introspecció, molt d’estudi i molta anàlisi per estar segurs què és el que més convé. Es poden fer moltes coses, estic segur que se’n faran, però, sobretot, ens hem d’adonar que no hi ha temps. Hem d’actuar urgentment perquè és un problema que s’està accelerant.

-Hem de mirar cap el passat?

No podem tornar al passat. Hem de millorar el que es feia en el passat. Pensa una cosa: en funció de l’energia incident sobre les pales d’un molí d’aigua, per exemple, tota l’energia que porta el corrent, la que incideix en les pales, s’aconseguiex un aprofitament energètic molt més gran amb una transformació mecànica directa que si passes per l’electricitat.

Tenim l’avantatge enorme que disposem d’un coneixement mecànic millor que el dels nostres avis, a començaments del segle XX. Podríem plantejar-nos fer coses com feien ells, com ara edificar fàbriques en cursos de rius. Podem construir grans aerogeneradors, que ells no podien fer, però no pas per produir electricitat, sinó per aconseguir un aprofitament mecànic, tot i que això implica una sèrie de complicacions que no són pas petites.

Fixia’t que, en aquest model d’aprofitament no elèctric, l’energia es queda en el territori. El problema dels sistemes actuals és que els electrons se’n van per un cable a ser gaudits a un altre lloc.

En produir-se en el mateix territori es genera riquesa i es distribueix de manera equitativa i s’evita el buidatge i l’abandonament rural. I, a sobre, genera menys impacte ambiental. A més, no calen materials costosos ni difícils de trobar. En aquest sentit, tot són avantatges si no fos perquè ja hauríem d’haver-nos posat a fer-ho i no ho estem fent.