L'aforament de 'Dictadura-Transició-Democràcia' està limitat a 220 persones per raó de l'itinerari que s'ha de seguir per quatre escenaris diferents. Els actors repeteixen en cadascun d'ells. El recorregut s'inicia el 1962 en una pensió de Barcelona. El director Xavier Albertí i la dramaturga Lluïsa Cunillé il·lustren el Franquisme amb una esperpèntica galeria d'hostes composta per represaliats, fracassats i busca-vides. XAVIER ALBERTÍ, director de Dictadura "És cert que algunes formes de representació del pensament s'han acostat a la nostra memòria històrica recent però el teatre ho ha fet molt poc." El to s'endureix amb la proposta de Roger Bernat, fidel al seu estil de crear situacions, més que històries. El públic entra de sobte a la sala d'actes de la Universitat Complutense de Madrid, on Raimon va actuar el 1968 en plena revolta d'estudiants. Una cinta original del concert sona aclaparant l'espectador, interrompuda només per una narradora que lliga l'episodi amb altres més contemporanis. La tercera peça salta a la Transició. En un plató televisiu dels estudis de Miramar és a punt de començar la primera entrega d'un magazine, però la directora del centre impedeix que entrevistin a un escriptor que ha tornat de l'exili. L'episodi té un plantejament similar a la censura que va haver de patir Montserrat Roig. JORDI CASANOVAS, director de Transició "Cap voluntat documental sinó fer volar la imaginació i plantejar per què una persona que està decidida a fer uns canvis radicals, fa marxa enrere." Arribem a la democràcia, el 1989, però l'eufòria ha donat pas al desencantament. Apareixen la Sida i els GAL. Un inesperat i colpidor final. L'experiment era arriscat però funciona. Funciona com un repàs històric impressionista que cada espectador completa amb els seus propis referents.
