Manuel Rodríguez és un dels dos ballarins de la companyia majorment formada per dones. En els exercicis d'escalfament es pot apreciar quin és el llenguatge físic de la Veronal. Marcos Morau, director i coreògraf "Una formació acadèmica clàssica i destruir-la. Hi hauria moltíssima gent que estaria molt enfadada amb això que fem, però nosaltres creiem que ara mateix està bé, i és el que ens interessa". Però a Islàndia no només hi ha ballarins. Aquesta vegada té molta importància la paraula contrastada amb el moviment. La ironia és una constant. Com en anteriors entregues del decàleg de la Veronal, Islàndia és una excusa. El que interessava aquesta vegada a Marcos Morau era fer una reflexió semiòtica a partir de la idea que, en el món on vivim, el significant, la imatge, ha desplaçat allò que representa, el significat. Marcos Morau, director i coreògraf "Crec que el més important és la relació entre la paraula i el moviment, i hem intentat arribar una mica lluny amb aquesta idea. I pervertir el que es diu, el com es diu, i el que es diu amb una imatge que té un significat diferent al que podria ser amb una altra imatge i una altra paraula". La Veronal sol treballar amb imatges molt cinematogràfiques, però Islàndia escapa a la tònica amb una posada en escena asèptica. El proper destí d'exploració del decàleg podria ser Itàlia, molt al sud dels països freds que fins ara han estat font d'inspiració.
La capacitat del país escandinau per reinventar-se i el seu aïllament han estat punts de partida per confegir el muntatge de La Veronal, que es pot veure aquest cap de setmana al Sant Andreu Teatre.
