Originari de la ciutat colombiana d'Aracataca, Gabriel García Márquez ha arribat a tot el món a través de la seva obra literària i periodística, que l'ha consagrat com una de les veus culturals més destacades del segle XX. Del periodisme de seguida va fer el salt a la literatura, i amb només quatre títols publicats el 1965 rebia el Premi Nacional de literatura de Colòmbia. Era només el primer guardó d'una llarga llista que vindrien després, i que culminaria amb el premi Nobel de Literatura l'any 1982, un reconeixement a una trajectòria imparable. L'any 67 va publicar 'Cien años de soledad', que a través del món fantasiós de Macondo el va consagrar a escala mundial. "Ni en el más delirante de los sueños, en los días en que escribía 'Cien años de soledad' llegué a imaginar que podía asistir a este acto para sustentar la edición de un millón de ejemplares." Precisament aquest títol és un dels millors exemples del realisme màgic de Márquez, un estil entre la realitat i la fantasia del qual va convertir-se en el màxim exponent. Altres títols destacats de l'autor són 'El amor en los tiempos del cólera', o 'Crónica de una muerte anunciada', entre molts d'altres. Gairebé una cinquantena de títols componen l'obra de Gabo, una figura clau de la novel·la hispanoamericana i de la literatura universal, que ahir, va perdre un dels grans noms de la història.

García Márquez va néixer el 6 de març de 1927 a Aracataca, al nord de Colòmbia. La seva població natal li va inspirar el literari Macondo, on va situar alguna de les seves obres, fet que ha convertit la zona en destí de peregrinatge dels seus milions de lectors. La història d’amor dels seus pares, obstaculitzada per l’oposició del seu avi, el coronel Nicolás Ricardo Márquez, li va servir d’inspiració per escriure ‘El amor en los tiempos del cólera’ (1985).

El 1944 va conèixer la que seria la seva dona, Mercedes Barcha. Es van casar el 1958 i van tenir dos fills, Rodrigo i Gonzalo. També va començar a estudiar dret, però va abandonar la carrera per centrar-se en la literatura i el periodisme. Va treballar a diversos diaris colombians de gran tirada i per a l’agència cubana Prensa Latina, que el va enviar de corresponsal a Europa i a Nova York. Exiliat de Colòmbia, el 1961 es va traslladar a Mèxic, on va publicar la segona novel·la, ‘El coronel no tiene quien le escriba’ (1961), i va treballar intensament com a guionista cinematografic.

El 1967 es va instal·lar a Barcelona, més concretament a Sarrià, on va llogar una casa a la via Augusta per viure amb la família i trobar la calma per tornar a escriure després del gran èxit mundial de ‘Cien años de soledad’. Més tard es mudarien a un pis de luxe al carrer dels Caponata, al mateix barri de Sarrià, molt a prop d’on també va viure Mario Vargas Llosa. El peruà i el colombià eren amics i formaven part de la Gauche Divine, el grup d’intel·lectuals burgesos i d’esquerres que en aquella època es reunien a la discoteca Bocaccio del carrer de Muntaner.

García Márquez va trencar tota relació amb Vargas Llosa el 1976, quan el Nobel peruà li va propinar a la porta d’un cinema el cop de puny més famós de la història de la literatura. El trencament de García Márquez amb el barceloní Juan Marsé no va ser tan violent, però sí definitiu: Marsé no li va perdonar que no condemnés mai obertament la dictadura cubana, cosa que García Márquez mai no va fer atès que era amic personal de Fidel Castro.

El 1982 li van concedir el premi Nobel de literatura “per les seves novel·les i relats curts en què el fantàstic i el real es combinen en un univers ricament compost d’imaginació que reflecteix la vida i els conflictes del continent americà”. L’escriptor colombià va assegurar el 1994 que no volia rebre el premi Cervantes de Literatura.

Havia superat dos càncers, un del pulmó que li van extirpar el 1992 i un altre de limfàtic que li van diagnosticar el 2000 i pel que va rebre sessions de quimioteràpia a Los Angeles.

Els seus dos darrers llibres publicats són ‘Memorias de mis putas tristes’ (2004) y ‘Yo no vengo a decir un discurso’ (2010), en què recull 22 dels seus discursos, escrits per ser llegits en públic.