La façana de la Catedral de Barcelona tal com la coneixem ara, no és tan antiga com podria semblar. Es va acabar de construir l’any 1913, gràcies al finançament del banquer i empresari Manuel Girona. Fins llavors, s’havia mantingut durant segles llisa i inacabada. El projecte medieval del segle XV del normand Carles Galters, conegut com a mestre Carlí, no es va arribar a fer mai per manca de finançament.
No va ser fins al 1887, en un moment en què Barcelona era plena de canvis i de creixement amb la imminent Exposició Universal del 1888, que comença a construir-se la façana actual. El projecte guanyador es va decidir per concurs. En van destacar dos: el de Josep Oriol Mestres, d’estil Gòtic, i pel qual aposta Girona i, un segon de Joan Martorell, avalat per la família Güell.
L’exposició temporal del museu Diocesà “Vallmitjana i la façana de la Catedral” repassa com es va gestar la construcció de la façana neogòtica. També relata la polèmica entre els dos principals projectes. Una de les comissàries de la mostra, Cristina Rodríguez, explica que malgrat es va acabar optant pel projecte de Mestres i Girona, van incorporar molts dels elements del de Martorell. Molts ho van considerar una apropiació d’idees del contrincant.
“Martorell tenia una visió oposada a la de Mestres. Ell volia un estil neogòtic amb una façana elevada i molt decorativa. L’opinió pública estava dividida. El projecte de Martorell, però, tenia un gran suport popular.”
L’exposició també posa l’accent en la vessant escultòrica de la façana de la Catedral. Permet ubicar i identificar totes les escultures i els seus autors. Les principals, les del Crist i els Apòstols van ser a càrrec d’Agapit Vallmitjana.
De fet, Agapit Vallmitjana va ser un dels escultors més reconeguts de l’època. El seu estil naturalista, que buscava recrear l’anatomia real i l’expressió de les emocions, li va suposar, també als seus germans, renom internacional. Un estil que no es va poder veure plenament a la Catedral perquè l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, el va obligar a redissenyar les peces i simplificar-les per adaptar-les als cànons de l’època.
