Coubert observa amb mirada inquietant i un pèl desesperada. Amb aquest autoretrat l'artista vol transmetre el seu estat anímic. És un recurs habitual per als realistes que intenten expressar alguna cosa més d'ells mateixos. També pinten els seus contemporanis i la quotidianitat, però, la voluntat d'aquest corrent pictòric va més enllà de la reproducció fidedigna. MERCÈ DOÑATE, cap d'Art Modern del MNAC "El realisme no només és la representació de l'exterior sinó també intenta donar una visió de l'interior de cadascú." Tampoc és un corrent estàtic. Un exemple és aquest nen de Pere Borrell, amb tocs reconegudament il·lusionistes. O l'estil fosc de les obres amb una llum directa sobre els rostres que recorda els pintors del segle d'Or, que també tenen un lloc a l'exposició. La mostra combina les obres dels pintors francesos amb la dels catalans, amb Ramon Martí Alsina com a principal representant. El realisme és un corrent viu que va trobar en la realitat mateixa una font de transgressió, com en el cas de la representació de les dones. A partir del Renaixement el cos de la dona es representava com el d'una deesa, amb imatges llises i ideals. No és fins el segle XIX, amb l'arribada dels realistes, que es representa d'una manera molt més humana Tant van transgredir, que obres com aquesta, amb dues lesbianes, no van veure la llum fins al segle XX. L'exposició finalitza amb un paral·lelisme soprenent. El de Tàpies amb els pintors realistes, units pel contingut, més que no pas per la forma.
