Més de 200 esbossos, maquetes, pintures i plànols originals. Per ensenyar tot aquest material -en bona part cedit per la Fundació Le Corbusier- el CaixaForum li dedica 800 metres quadrats. L'escenografia de l'exposició, coproduïda amb el MoMA, recorda els espais que agradaven a l'arquitecte visionari: oberts, amples, amb volums i columnes en lloc de murs per alleugerir l'estructura: tota una revolució als anys 20 i 30. JEAN-LOUIS COHEN, comissari de l'exposició "Ha redibuixat el perfil de l'arquitecte modern: una persona que no només s'interessa per la seva disciplina sinó a més una persona que sempre surt, està fora, mirant la transformació del món." ("He has shaped the profile of the modern arquitect: someone who isn't only working in the bounderies of his disciplin but someone who is constantly out, looking at the transformation of the world") Aquesta curiositat va fer de Le Corbusier un gran viatjador: Itàlia, Grècia, Turquia i l'Àmerica del Sud... Un amor pels paisatges que l'arquitecte va plasmar dins els seus projectes, buscant la millor manera d'integrar les cases a l'ambient natural. També va ser urbanista, pintor i dissenyador de mobiliari. La chaise longue i la butaca Confort, creades el 1928, s'han convertit en clàssics. I aquesta és la gran sorpresa de la mostra: quatre espais estan directament reproduïts a escala. El visitant pot aturar-se davant del menjador de la casa que Le Corbusier va concebre per als seus pares, una sala d'estar de la Cité Radieuse a Marsella o la petita cabana que va fer a Roquebrune, a la Costa Blava. Per veure tot això a la realitat caldria recórrer tot França.
El viatge és el fil conductor d’aquesta exposició, “Le Corbusier, un atles de paisatges moderns“. Entre el seu naixement a Suïssa a finals del segle XIX i la seva mort a la Costa Blava francesa l’any 1965, la vida de l’arquitecte està feta de viatges a Itàlia, Grècia i Turquia però també a Sud-amèrica. “És un home contradictori, polèmic i genial“, explica el comissari, Jean-Louis Cohen. “És l’arquitecte de l’època de les màquines i a la vegada estava obsessionat pel passat, la història, la Roma i la Grècia antigues”. En aquestes sales descobrim totes les facetes del genial creador, arquitecte, urbanista, dissenyador de mobiliari i també pintor. De fet, va agafar un pseudònim per a aquesta última activitat. Charles Édouard Jeanneret (així s’anomenava) va agafar el nom d’un avantpassat seu; li feia gràcia perquè li recordava els corbs.
Una exposició completa
A la sala 4 estan exposades unes 215 maquetes, esbossos, fotografies, pintures i plans originals. L’escenografia de l’exposició que és coproduïda amb el MoMA, recorda els espais que agradaven a Le Corbusier: oberts, amples, amb volums i pilots en lloc de murs per alleugerir l’estructura. Així va dissenyar moltes cases a França per a milionaris (Charles de Besteigui, a París) o gent humil (La Cité Radieuse de Marsella), sempre mogut per la voluntat de crear uns espais “on la gent pogués ser feliç”, segons les seves paraules.
Una de les grans sorpreses és que aquests espais estan directament reproduïts a escala. El visitant pot aturar-se davant del menjador de la casa que Le Corbusier va concebre per als seus pares, la sala d’estar de la casa de La Roche o el seu Cabanon -una cabana molt petita que va construir a Roquebrune, a la Costa Blava, i on va passar els darrers anys de la seva vida.
Un creador visionari i polèmic
Va tenir una visió radicalment moderna i humanista de l’ofici d’arquitecte, que segons ell havia d’anar “més enllà de les seves funcions i obrir els ulls sobre tot el que està relacionat amb l’ofici“. Aquí veiem que feia molts dibuixos del paisatge en què projectava una casa per integrar-la millor a l’ambient natural. També està reflectada la seva passió pel disseny de mobiliari domèstic. Va deixar unes creacions que han marcat tot el segle XX, com la seva Chaise Longue o la butaca Gran Comfort, realitzades l’any 1928.
Le Corbusier, però, no va poder concretar tots els seus projectes i va participar en molts concursos sense èxit. És el cas del polèmic projecte que va dissenyar per reformar Barcelona en el marc del Pla Macià, l’any 1933, projecte que preveia destruir la meitat de la Barcelona vella. “Aquests projectes són qüestionables, però el que s’ha quedat és una actitud, la de parlar del món des de l’arquitectura“, conclou Cohen.
