El vell clown Mauro somia com un seguici d'acròbates, funàmbuls i pallassos el vetllen quan mor. "Corteo" vol dir de fet, en italià, "seguici". El somni del pallasso escriu la dramtúrgia d'un espectacle amb una teatralitat més desenvolupada que en altres produccions de Cirque du Soleil. En la primera part es pot parlar fins i tot de muntatge més poètic que espectacular, amb pocs números d'aquells que arrenquen ovacions enceses, però amb més d'un que, per contra, dibuixa un somriure en el rostre dels espectadors; com aquest del pallasso Mauro amb la diminuta Olga Varenyuk. Les demostracions de força i destresa arriben en actuacions com les dels funàmbuls, els saltadors de llits elàstics... Les rodes cyr... el duet d'acròbates russos.... o el trampolí... L'estridència abstracta en el vestuari dels personatges d'espectacles anteriors, ha donat pas a una imatge semblant a la d'una fanfàrria felliniana. En general, es percep una intenció per part del Cirque du Soleil d'entregar un espectacle més proper i més càlid. Però per a gustos, ja se sap... "'L'Alegria' i altres xocaven molt més." "Éste me gusta más." "Me encanta! Bueno, ya había visto 'Alegría', pero éste es todavía mejor." "Diumenge, 'Corteo', estrenat a Montreal el 2005, farà 2.500 funcions. Les 70.000 entrades venudes a hores d'ara ja han forçat una pròrroga fins a l'11 de març. Us ho ha explicat Victor Giralt Jonama".
El comentari de Victor Giralt Jonama
Coincideixo amb una de les espectadores del reportatge. Quan has vist més d’un espectacle de Cirque su Soleil, l’impacte no és el mateix. Però, personalment, penso que ‘Corteo’ és el més simpàtic de tots els que he vist (‘Alegria’, ‘Saltimbanco’, ‘Dralion’, ‘Varekai’, ‘Corteo’, i segurament me’n deixo algun). M’agrada la seva poètica, absent en altres espectacles tècnicament insuperables, però, pel meu gust, massa freds. El circ és màgia, no només factura impecable. No entenc, però, que s’hagin venut tantes entrades a uns preus absolutament desorbitats (55 euros la més barata). Un acaba pensant que, com a l’Amèrica posterior al crac del 29, la gent, en temps de crisi, busca més que mai l’evasió. O que la crisi, la pateix una majoria, però uns quants gens ni mica?(sic!).
