Ser artista i viure de l’art contemporani a Barcelona és molt difícil. Encara ho és més que es reconegui el talent dels joves creadors i que la seva obra pugui formar part d’un museu públic… Però els “miracles” passen.
Helena Vinent i Lara Fluxà són un exemple. Una de les seves peces estarà, en breu, dipositada als magatzems del MACBA. Elles formen part dels 73 artistes escollits per l’Ajuntament de Barcelona perquè la seva obra formi part del fons d’art públic de la ciutat.
Aquesta compra és un fet excepcional, que vol fer arribar recursos “a un teixit cultural que ho està passant molt malament amb la pandèmia”, afirma el delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament, Daniel Granados. Aquests diners ajudaran un petit grup d’artistes barcelonins contemporanis a poder seguir treballant, dins un col·lectiu vulnerable del sector cultural, marcat per la precarietat.
L’adquisició també vol “reconèixer i patrimonialitzar tota una sèrie de generacions” amb qui els fons d’art públic tenia un deure”, reconeix Granados. La conservadora i cap de la col·lecció del MACBA, Antònia Maria Perelló, explica que aquestes obres “estaran guardades en un magatzem”, però no quedaran tancades. “Farem moltes coses amb aquestes noves adquisicions”, afirma.
Reflexions sobre el cos discapacitat
Helena Vinent és artista visual i a través de la seva obra reflexiona sobre la identitat del cos discapacitat “des de la meva posició com a persona sorda“, explica dels del seu petit taller a La Escocesa. L’obra que quedarà en dipòsit al MACBA es la videoinstal·lació ‘Hard persistence’, un assaig autobiogràfic en què experimenta i repensa la seva relació amb les pròtesis auditives. L’Helena creu que la compra d’una de les seves obres “és un reconeixement i un ingrés econòmic que degut a la situació precària en què vivim els artistes és important, també”.
La fragilitat del vidre bufat
Veure treballar en directe Lara Fluxà, experimentant amb l’antiga tècnica del vidre bufat, és hipnòtic. L’artista visual afirma que les seves obres atreuen perquè estan fetes de vidre però contenen un líquid tòxic, generalment oli de motor: “Es perceben com a fràgils i al mateix temps aconsegueixen incomodar-nos per aquesta fragilitat”. Afirma que el fet de formar part del fons d’art municipal és un reconeixement, “però molts altres artistes n’han quedat fora” i creu que “la col·lecció municipal té un deute amb tot el teixit cultural que manté viva aquesta ciutat”.
