El triomf arriba a Barcelona. El Barça ha guanyat la seva tercera Copa d’Europa i ho celebrarà amb tota l’afició a la plaça de Sant Jaume. És moment de fer entrar als nostres ‘Mots endiumenjats’ la paraula triomf per la porta gran.
Mai no hauríem pensat, però, que un enfrontament pel triomf futbolístic comportés el descobriment d’un enfrontament lingüístic per l’origen de triomf. Tota una competició lingüística.
Un “triomf” que es va saltar el procés
Segons Joan Coromines, la paraula triomf és una paraula sàvia, això vol dir que és un cultisme. És a dir, una paraula que no ha passat per un procés lingüístic de transformació del llatí al català al llarg del temps, sinó que en un determinat moment va agafar-se directament del llatí.
Triomf la vam fer anar a la llatina durant anys, és a dir, la gent la deia en llatí: TRIÜMFO. I tal com sosté el nostre lingüista de referència “és sabut que triümfo és la forma dominant en tot el nostre període humanístic”. Així doncs, segons Coromines, vam anar dient triümfo fins arribar ben bé al segle XIX, en data de la Renaixença: “Entre nosaltres la catalanització completa data de la Renaixença”.
No sé, ni podríem saber exactament, les dates en
què es començà d’usar la nova forma [triomf]”
Picabaralla entre els grans pel triomf
Fondejar entre paraules, teories etimològiques i lingüistes és, de vegades, una d’una fruïció extrema. Al Diccionari català-valencià-balear (DCVB) —l’Alcover-Moll— els dos lingüistes consideren que la paraula catalana és triumf —és per això que quan busquem triomf el diccionari et deriva directament a triumf—, i que triomf és un gal·licisme que es va introduir al segle XIX en llengua literària.
La forma normal catalana, tractant-se d’un cultisme, és triumf. La forma triomf, avui predominant en la llengua literària, es va introduir en el segle XIX, i és gal·licisme tan clar com profond per profund.”
“Triumf” o “triomf”, aquesta és la qüestió
Aquesta explicació etimològica del diccionari Alcover-Moll va fer “enfadar” Joan Coromines, que hi va reaccionar sostenint que triumf era una creació arbitrària del “maníac francòfob” Moll-Alcover:
Avui això és una qüestió resolta: no faria obra
útil, patriòtica ni racional qui volgués desenterrar-la.
Triümfo ha quedat antiquat, tothom usa triomf;
triümf no fou més que una creació personal i arbitrària del maniàtic francòfob AMAlcover, que hem de
desitjar aviat oblidada”
Amb la incertesa del triomf només lingüística, a gaudir de la victòria, campiones!
