La classe de Filosofia del dimarts al matí amb un dels grups de 2n de batxillerat comença passant llista un per un a tots els alumnes, que han de contestar amb veu alta i clara: “Present, sí, avui m’he mogut de lloc!” si han canviat de taula. En qualsevol altra classe aquesta rutina seria un tràmit, però aquí es converteix en indispensable. És la manera que el Joan Heras, docent amb més de 12 anys de trajectòria a l’Institut Escola el Molí, ubica la posició de tots els estudiants. Més enllà d’això, tenir de professor de Filosofia una persona amb un 100 % de discapacitat visual implica estar atent, prendre apunts i participar en el debat, com en qualsevol altra classe. Avui en Joan enceta autor nou, Immanuel Kant, que surt a la selectivitat.
Sorpresa a l’inici, normalitat en el dia a dia
Heras rebaixa els impediments per la seva condició de persona cega al mínim i remarca que la seva missió és, com la de qualsevol altre professor, transmetre il·lusió, ganes i motivació perquè l’alumnat pugui desplegar les seves capacitats al màxim. Però també admet sorpresa, tant dels alumnes com de les famílies, en el primer contacte:
Treballo la sorpresa des del primer moment, parlant amb l’alumnat de la meva condició i explicant les eines que utilitzo. No hi ha d’haver tabús”
“Al principi se’m feia molt estrany perquè no m’hi havia trobat mai“, explica l’Ivie, una de les alumnes d’en Joan. “Ara només es tracta de fer els exàmens diferents, però aprenc el mateix”.
De demanar ajuda per vigilar a plantejar uns exàmens diferents
Per preparar les classes, Heras s’ajuda dels recursos que troba a internet. En aquest sentit, admet que les noves tecnologies han permès fer un sal de gegant a la seva feina. I aquí també hi suma la possibilitat de complementar les classes amb pel·lícules o sèries. Però el seu dia a dia es basa en el fons de llibres que tenen les biblioteques de l’ONCE i els apunts en braille que l’ajuden de fil conductor per a les explicacions. I els exàmens, com es vigilen?
Abans demanava l’ajuda d’algú, però ara plantejo exàmens diferents, en què el fet que es pugui copiar és poc rellevant perquè demano interpretar, relacionar conceptes i expressar idees pròpies”
La idea del “control” de la classe no fa sentir gaire còmode a Heras, que considera que cal arribar a una entesa amb els alumnes i propiciar un clima de respecte i diàleg. Si toca un grup complex, “la situació pot ser difícil, però per a mi i per a la resta dels companys”. Ho subscriu en Samuel, també alumne de batxillerat: “La classe generalment es porta bé, si algú parla o fa soroll ell els ho retreu i, fora d’això, no hi ha més“.
“Educació parla d’inclusió, però el seu projecte està molt lluny d’això”
En preguntar-li si algun cop s’ha sentit qüestionat com a docent, assegura que no personalment, però sí que troba una manca de suport “molt greu” del departament:
Educació confia poc i posa dificultats a companys docents amb ceguesa que estan molt implicats en la seva tasca”
I afegeix: “Tenen la inclusió com a bandera, però el seu projecte està molt lluny d’això i sovint es mouen per criteris basats en el capacitisme“. És a dir, seguint la idea que les persones amb discapacitat són menys funcionals.
Que soc cec i em desplaço amb bastó forma part de la quotidianitat i aquesta és la millor pedagogia per a l’alumnat. I soc millor o pitjor segons si agrado més o menys a l’alumne, segons si el suspenc o no, com qualsevol professor”
