‘Les coses bones’, la secció més optimista del “bàsics”, repassa les notícies positives de la setmana amb el periodista Carlos Márquez. Aquesta setmana ha enfocat la lupa optimista amb un homenatge a Javier Salmerón, el banderer de l’equip espanyol dels Jocs Paralímpics del 1992. També, s’ha fixat en una imatge insòlita d’aquest dimecres: tractors a l’Eixample. Una fotografia que recorda les paraules de l’urbanista Ildefons Cerdà, que deia que calia ruralitzar la ciutat. I, per acabar, en un moment de sequera i restriccions ha reivindicat la tasca dels horts urbans de la ciutat.
1. Salmerón, banderer barceloní
Márquez fa un homenatge a una persona que ha mort aquesta setmana i que creu que és desconeguda pels barcelonins i que va tenir un paper molt rellevant en un moment molt important de Barcelona. El seu nom era Javier Salmerón i va ser el banderer de l’equip espanyol dels Jocs Paralímpics del 1992.
El periodista ha buscat les imatges d’aquell dia i explicar que en la retransmissió van dir que el banderer era Jose Pedrajas, un nedador invident andalús. Però, Márquez creu potser es van equivocar. De fet, al web del Comitè Paralímpic Espanyol es compartia la notícia de la mort de Javier Salmerón i l’acompanyava d’aquesta foto:
Recorda que sempre ens havien volgut fer creure que el banderer important era el príncep d’Astúries, que competia en vela als Jocs Olímpics, però no va néixer a Barcelona. En canvi, Salmerón va néixer a la ciutat i per tant Márquez considera que era “el nostre banderer”.
Va morir el dia 6 als 57 anys. Tenia una paràlisi cerebral i va participar a Seül 88 i a Barcelona 92 i va aconseguir tres medalles: un bronze a Corea del Sud en els 800 metres llisos i dues plates a Barcelona en 400 metres i relleus de 4 x 100.
El periodista ha detectat alguns moments de la cerimònia del 92 que creu que mostren com han canviat les coses en aquestes tres dècades, sobretot el llenguatge. En la retransmissió Matías Prats diu: “Quants de vosaltres supereu en esperit als atletes perfectes, enhorabona!”. Però, també ho va fer Pasqual Maragall en el seu discurs: “Tots som minusvàlids d’alguna manera!”. Paraula totalment descatalogada que encara veiem en molts cartells i que Márquez considera impresentable.
2. Cerdà i els tractors
Una cosa bona obligada per Márquez és la manifestació de la pagesia pels carrers de Barcelona. Explica que li agrada molt mirar enrere i veure tractors a l’Eixample li va recordar la figura d’Ildefons Cerdà, que sempre deia que calia ruralitzar la ciutat. Diu que va pensar en Cerdà en veure aquest tractor parat, sol, a la Gran Via entre els carrers de Pau Claris i del passeig de Gràcia.
Amb la casa típicament senyorial de Eixample darrere, li va venir al cap la figura de l’urbanista. El seu “plan de ensanche de Barcelona” del 1859 era un homenatge al poble natal, Centelles, a la Catalunya central, al Mas Cerdà on va néixer i créixer, rodejat de camps. Per això, els seus interiors d’illa eren parcs i jardins. Per això, el seu carrer Aragó tenia 50 metres i no 30 com va acabar tenint.
“Ruralizad lo urbano, urbanizad lo rural”, deia Cerdà. Avui dia, diu, es pot aplicar a l’urbanisme, com plantejava ell, però també com a filosofia de vida. El camp és proximitat, i és el que ens manca. I la ciutat són serveis i facilitats, que és el que li falta al camp, reflexiona.
3. Horts urbans: l’aigua és vida
Amb les restriccions per la sequera hi ha un munt de coses que ja no podrem fer. O que estaran molt limitades. Per exemple, ja no es poden regar horts urbans amb aigua potable, aquesta mesura afecta 349 horts escolars i 190 horts comunitaris i socials. Més de 500 horts, en total.
Però, aquests horts no només són llocs de conreu, també són espais educatius o de trobada, són un lloc on conèixer gent. En molts casos creu que també són una excusa per sortir de casa, un passatemps ideal per a la gent gran. Tot això el porta a pensar que l’aigua no només rega l’hort, també el benestar i l’ànima dels que en tenen cura.
La cosa bona és que al Jardí de l’Estació de la Magòria, a tocar de la Gran Via, entre la Campana i la plaça d’Espanya, hi ha un hort on ja fa un any que fan servir un reg de supervivència. Què vol dir això? Porten aigua de casa reaprofitada. Però no només hi ha hort, també han creat un jardí.
Sabem que l’Ajuntament està fent l’impossible per aprofitar l’aigua freàtica. Márquez espera que hi hagi la capacitat per reservar una mica d’aquesta aigua pels horts, perquè sospita que el reg de supervivència no sigui suficient.
Els horts venen de lluny a Barcelona
Fem una mica d’història, els horts urbans venen de lluny a casa nostra. El primer hort urbà neix l’any 1986 a Gràcia. Se’l coneix com l’Hort de l’Avi, i està ubicat a la part forestal del Parc Güell.
Un grup de 19 persones va demanar un espai al districte de Gràcia per poder conrear i els van cedir aquest racó i ràpidament el van obrir al barri i a les escoles. Des del 1997 és un espai gestionat des de Parcs i Jardins.
Però, abans ja hi havia horts a la ciutat, n’hi havia hagut tota la vida. Viatgem primer a meitat del segle XVI. Imatge extreta de l’atles Civitates Orbis Terrarum, Colònia, 1572. Ens situa a Montjuïc i veiem clarament la ciutat emmurallada, amb la muralla interior de la Rambla. El que avui és el Raval, llavors tot eren camps.
Una altra imatge que corrobora la ciutat dels conreus. Litografia acolorida a mà basada, segurament, en una foto feta des d’un globus aerostàtic. Som a l’any 1860, aproximadament, les muralles ja han caigut gairebé totes i és el moment de posar en marxa el pla Cerdà. Sobre què? Sobre horts.
