Viu al mateix pis del carrer de Joan Güell, al barri de Sants, des que es va casar, el 1976. Allà, Montserrat Llinares hi ha trobat alegries però també maldecaps. Fa uns anys, empesa per necessitats econòmiques, ja va passar de ser-ne propietària a llogatera. Ara, jubilada, amb 75 anys i en tractament per un càncer, podria quedar-se definitivament sense casa si el desnonament previst per a aquest dimecres s’executa en la primera temptativa. La immobiliària que té ara la propietat no ha volgut renovar-li un lloguer que mai ha deixat de pagar.
Perdre la casa de tota la vida, per segona vegada
El lloguer es remunta al moment en què la Montserrat va haver de traspassar la propietat del pis, a través d’una dació en pagament, al Banc Sabadell. Havia posat l’immoble un temps abans com a aval per sustentar el negoci del seu fill, però les coses no van anar bé. “Ell no podia pagar i jo em vaig jubilar i vaig passar a cobrar menys de la meitat del sou”, explica. El banc es va quedar el pis i van acordar que ella hi podria seguir vivint de lloguer, en principi fins que morís. Així va enllaçar fins a tres contractes.
Però en aquests anys, la propietat del pis ha canviat de mans: del banc a la immobiliària de l’entitat, Solvia, i d’aquesta última a Promontoria Coliseum, amb participació del fons nord-americà Cerberus. “I ja no em van voler renovar”, assegura la Montserrat, tot i que ella s’ha ofert a pagar fins i tot més del que pagava: “Puc pagar fins a 800 euros, més no perquè se me’n aniria la jubilació”.
Sense alternativa real per quedar-se al barri
El Grup d’Habitatge de Sants, que dona suport a la dona, considera que “els bancs [com el Sabadell en aquest cas], que estan amagant o derivant propietats a fons voltors, haurien d’assumir responsabilitats”. Reclamen, per això, que es respecti l’acord que tenia la Montserrat amb l’entitat i que pugui quedar-se amb un lloguer assequible en un habitatge que, de fet, ja havia pagat completament anys enrere.
Des del Grup, Llum Oliver considera a més que, en casos com aquest, es dona “poca importància” a l’arrelament de les persones en l’entorn on viuen. “Jo no vull marxar d’aquí, ho tinc clar”, diu la Montserrat, que tota la vida ha viscut entre els barris de Sants i Collblanc.
Ara per ara no hi ha una alternativa sobre la taula. Amb la jubilació que percep no pot acreditar una situació de vulnerabilitat que obligui la propietat a oferir-li un lloguer social. Però l’accés a un altre habitatge és missió impossible per a ella: “He buscat i les immobiliàries em diuen que no hi ha pisos, només n’he trobat un a prop i demanen 1.400 euros, jo no hi arribo”. Desesperada per l’amenaça del desnonament, reclama: “Que em facin un lloguer com els que he pagat sempre i ja està”.
