La secció ‘Arxiu Barcelona’, del “bàsics”, recupera el passat de la ciutat i les històries que hi habiten amb el periodista cultural Toni Vall. Avui retrocedim en el temps, als anys 50, 60 i 70, per entrar als cinemes que hi havia a la ciutat amb Carles Mir i el seu llibre ‘Els cinemes de la meva vida‘, un viatge per una ciutat que ja no existeix.
Són els cinemes que han format part del paisatge vital del crític de cinema. La majoria, però, ja han desaparegut. El llibre recull un amplíssim arxiu gràfic de les sales, els pòsters i les entrades de l’època. Mir ha volgut fer un homenatge als cinemes que, abans de l’aparició de les multisales, van crear comunitats i van portar a la ciutat totes les pel·lícules que podien somiar-se.
Mir gairebé neix en una sala de cinema
El periodista Toni Vall, també gran amant d’aquestes sales, desgrana la vida de Mir fent un passeig per les sales que han marcat molts moments de la seva vida.
Al cinema Astoria va començar tot. El crític gairebé va néixer entre les seves butaques, ja que la seva mare va trencar-hi aigües. Potser l’amor per la gran pantalla va iniciar-se en aquest moment.
L’ABC es va convertir en el més freqüentat de la infància i el visitava amb els amics de l’escola. A casa el portaven al cinema tres vegades a la setmana: dues vegades al cinema de barri i el diumenge als cinemes d’estrena, que per a Mir “eren un luxe, com un hotel de cinc estrelles”.
El Cinema Avinguda de la Llum el recorda amb contrastos: per l’ànec Donald, de Disney, que veia de petit i com en els últims temps es va transformar en una sala X.
El cinema Adriano no és una sala qualsevol, per a Carles Mir era com una segona casa. Va obrir mesos després del final de la Guerra Civil i s’ubicava al començament del carrer d’Hercegovina a la cantonada amb el carrer del Camp, a tocar de la plaça d’Adrià, d’on va agafar el nom. La sala es va mantenir fidel a l’esquema de cinema de barri, amb sessions dobles i pel·lícules de reestrena, fins que va tancar, el 1975.
Del Windsor recorda Caps d’Any amb ‘La vuelta al mundo en 80 días’ i ‘El pont del riu Kwai’.
Un altre record barreja la neu i el fred amb la sala de cinema. Retrocedeix als dies de la gran nevada del 1962 i al cinema Coliseum projectant el film ‘Hatari’. També rememora l’estrena de ‘2001: Una odissea de l’espai’ al cinema Florida.
Al Publi, es va introduir en el cinema d’art i assaig amb ‘Repulsió’.
Del Fémina, al passeig de Gràcia, reviu l’estrena dels Beatles. Aquesta sala va anunciar el tancament l’any 1987, tot i que va continuar projectant fins a l’any 1991, quan va quedar completament destruïda per un incendi.
Potser un dels successos que més han marcat els últims temps en el món de les pantalles ha estat el tancament de sales a la ciutat. Una de les últimes a apagar el projector ha estat el Yelmo Icaria, però abans ja ho havien fet cinemes mítics com l’Alexandra, el Savoy i l’Urgell.
I ara que la cartellera omple els multicines dels centres comercials, tot i que queden algunes sales resistents a Barcelona, Mir tria la Filmoteca de Catalunya com l’espai on somniar les històries.
