Amparo Moreno reconeix que li agrada viure com els salmons, a contracorrent. Recorda els seus anys de joventut a la primera discoteca que es va obrir a tot l’estat, el Sant Carlos club, i les festes als terrats de les amigues. Amparo Moreno és de l’Hospitalet, però la van registrar a Sants perquè a Barcelona als nadons els regalaven llet en pols. Des d’aleshores el barri de Santa ha estat la seva segona casa.
De secretària de direcció a vedet d’El Molino, Amparo Moreno ho va deixar tot per les càlides nits del Paral·lel, tot plegat perquè un dia va veure una obra al centre catòlic de Sants, on va fer les sevse primeres interpretacions. Va enamorar-se del teatre, un món al qual va començar cobrant 300 pessetes per actuació i poc després va entrar a fer revista al Teatre Victòria.Per Amparo Moreno l’humor és vida i la vida és humor. També explica com, gràcies a El Molino, va descobrir el que era el contacte amb el públic
“Em vaig inventar el pseudònim d’hipervedette, totes eren primes, i jo vaig sortir amb aquelles corbes.”
Les seves interpretacions a ‘El cor de la ciutat’, ‘Tapas’ o ‘Sal gorda’ han aconseguit que Amparo Moreno sigui una artista popular.
“Víctor Hugo deia que la popularitat és la ‘calderilla’ de la fama, jo amb la ‘calderilla’ ja en tinc prou.”
Reconeix que és com els salmons que li agrada nedar contracorrent, i sorprende’s cada dia a través dels personatges. Una teràpia per matar la rutina, assegura.
La Banda sonora d’Amparo Moreno
- ‘Las tardes del Ritz’, Lilian de Celis
- ‘Quisiera ser’, El Duo Dinámico
- ‘San Carlos club’, Los Sirex
- ‘Sex bomb’, Tom Jones
- ‘Dime’, Chenoa
- ‘Adiós a la vida’ , Pavaroti (Puccini)
