La Luna Miguel es defineix al seu blog personal com a detectiu salvatge, venedora de làmpades i celestina literària. Nosaltres sabem que, a més, és columnista, poetessa, contista, assagista, editora i novel·lista, i tot això i molt més ho fa des d’un compromís feminista totalment insubornable. Autora de poemaris com ‘Los estómagos’ o ‘El arrecife de las sirenas’ i de la novel·la ‘El funeral de Lolita’, la Luna es va interessar fa temps per la vida i l’obra de les grans oblidades de la literatura hispanoamericana, aquelles a qui se’ls va negar el centre i se les va arraconar als marges. Ara, les convoca a totes a ‘El coloquio de las perras’, i per això l’hem convidat a l”Àrtic’, on sabem que per aconseguir la igualtat cal reivindicar, recordar, escriure i, també, a vegades, bordar.
Luna Miguel i “las perras”
Al seu nou llibre, Luna Miguel recupera la memòria de 12 escriptores hispanoamericanes del segle XX. 12 dones amb una veu personal i insubstituïble, que van ser fonamentals per a la literatura dels seus països i, a vegades, també, per a la nostra. Noms com els de Rosario Ferré, Elena Garro, Marvel Moreno, Agustina González o María Emilia Cornejo, que potser no ens sonen perquè van néixer a l’Amèrica Llatina (o, en el cas de González, perquè la granadina va ser assassinada pels franquistes, i la seva memòria va quedar enterrada amb el seu cos), però que cal recordar i resituar al lloc que les correspon. Totes elles van ser autores de primera, fonamentals per al desenvolupament del realisme màgic, la poesia argentina i peruana, la reivindicació de classe o la lluita feminista. Però la història, relatada per homes, les ha “reduïdes” a mullers, comparses, amants o ombres d’altres autors. Això, quan no eren etiquetades directament de boges o d’histèriques. Luna Miguel ha recordat les seves paraules, les seves idees i les plasma a ‘El coloquio de las perras’.
Contra el cànon masclista
Luna Miguel ha escrit poesia, prosa, assaigs i articles des que és ben jove. I això, per a alguns, ha sigut un problema. El fet de tenir un talent precoç amb nom de dona i amb esperit reivindicatiu li ha suposat un exèrcit de contraris més dedicats a desqualificar la seva persona que la seva escriptura. A ‘El coloquio de las perras’, Luna Miguel carrega contra “el escritor macho”, el que fa de la seva feina un instrument d’imposició patriarcal, i que abraça els cànons literaris com a instrument de validació de les seves idees. Si no hi ha gaires dones als cànons, serà per alguna cosa ―ens vindrien a dir―. Afortunadament, diu Miguel, una nova generació d’escriptores i de lectores qüestiona aquestes idees i comença a recuperar el terreny que les dones han d’ocupar al paisatge de les lletres.
