La madrilenya María Ribot Manzano ha fet de la dansa una professió que li ha permès viatjar, triomfar i ballar tant amb especialistes com amb amateurs. Formada en ballet clàssic i contemporani a Madrid, Canes, Colònia i Nova York, s’ha convertit en un dels grans referents de la dansa a tot l’estat signant només amb article i cognom: La Ribot. I així, sempre en moviment, va presentar-se amb ’13 piezas distinguidas’, va ballar sobre ‘Trancos de avestruz’ i va canviar de mil·lenni menjant ‘Another pa amb tomàquet’. Ara, aquesta artista capaç d’envoltar-se de ’40 espontáneos’ torna de la ‘Happy Island’ on estava instal·lada i traça una ‘Constel·lació’ sencera dels seus millors treballs al Mercat de les Flors. I per això, en el Dia Internacional de la Dansa, la rebem a l”Àrtic’, on també creiem que si no es pot ballar no és la nostra revolució.
Una panoràmica de més de 30 anys
La Ribot ha fet de la dansa el pal de paller d’unes inquietuds multidisciplinàries que arrossega des de ben jove. Amb ella, la performance i la videoinstal·lació són llocs comuns que recorre en els seus espectacles, cosa que va fer que, al principi, els crítics es neguessin a considerar que el que feia era dansa. Ara, amb una carrera de més de 30 anys, ja quasi ningú no discuteix que la seva feina qüestiona i revoluciona la dansa, convertint-la en una experiència en què fins i tot el públic s’hi sent implicat. ‘Panoramix (1993-2003)’, que representa al Mercat de les Flors, resumeix alguns dels seus motius més habituals en tres hores de funció.
El cos i el pas del temps
Amb tot, La Ribot sempre ha sigut una ballarina que ha portat el seu cos al límit a l’hora de treballar. Ara, amb quasi 60 anys, és conscient que segons quines coses ja no les pot realitzar amb la mateixa facilitat que abans. ‘Panoramix (1993-2003)’ és una peça molt exigent, com també ho és ‘Laughing hole’, que va haver de deixar de representar perquè el cos es posava molt al límit. I pel que fa a l’exigència, La Ribot la té prou alta com per voler que surti bé, cosa que l’obliga a limitar el nombre de funcions d’un espectacle que, un cop passi pel Mercat de les Flors, ja no es podrà veure en gaires ocasions més. Qui vulgui veure una de les coreògrafes més importants de tot l’estat, que corri.
