En un context de pandèmia, amb les sales al 50 % i la cartellera cinematogràfica gairebé aturada, inaugurar un festival de cinema com La Inesperada sembla una proesa gairebé irrealitzable i, potser per això, la proposta té un títol ben escaient.
La Inesperada: tres seccions per al cinema dels marges
A partir d’aquest dijous, 25 de febrer, i fins a principis de març, la Filmoteca de Catalunya i els Cinemes Zumzeig acolliran la primera edició d’un festival pensat únicament per al cinema, amb la intenció de revalorar l’experiència de veure un film en companyia, en la foscor d’una sala. La Inesperada es focalitza en els treballs de no-ficció més arriscats i experimentals, que es podran veure en tres seccions: Cuadecuc, Atòmica i Supernova.
Secció Cuadecuc
La secció Cuadecuc homenatja en el seu títol un dels treballs més coneguts del cineasta Pere Portabella, i vol ser un contenidor que reivindiqui el talent local, sovint més ben valorat a fora de les nostres fronteres que a casa nostra . Aquí podrem veure el llargmetratge ‘Pedra pàtria’ i curtmetratges com ‘Correspondència’, el nou treball de Carla Simón, i Dominga Sotomayor, ‘Homenatge a Judes’, de Manel Raga, o títols d’artistes visuals com ‘Eyes eyes eyes eyes’, d’Albert García-Alórriz o ‘Y un gato de porcelana’, de Juana Robles.
Secció Atòmica
La secció Atòmica ens presentarà cinc llargmetratges de llocs tan separats com Algèria, Escòcia, Bulgària o Itàlia. Reconeguts en festivals com la Berlinale, Locarno, Kassel o Londres, els treballs que hi ha reflexionen sobre realitats sovint silenciades, però també sobre el poder expressiu i suggestiu de la mirada i de la imatge audiovisual.
Secció Supernova
I, per acabar, la secció Supernova recuperarà dos clàssics del cinema de no-ficció: Un n’és ‘De l’autre coté’, un dels treballs més importants de la cineasta Chantal Akerman, que retrata el drama de la immigració a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, vista des de la perspectiva dels qui volen travessar-la i els qui els ho volen impedir. L’altre serà ‘The house is black’, amb què la iraniana Forugh Farrokhzad va mostrar-nos la realitat d’una comunitat de leprosos al seu país. Tot plegat, tenim una oportunitat única de revisar dos títols fonamentals i de veure les noves propostes del cinema més inquiet en un festival que, no per inesperat, és menys benvingut.
