El 4 de març de 1877 va estrenar-se al Teatre Bolxoi de Moscou el ballet ‘El llac dels cignes’, i aprofitant aquesta data, l’Albert Galceran, vol fer un repàs de la història del ballet des dels seus orígens fins al segle XX.
Els orígens del ballet
No estan clars els orígens de la música destinada a la dansa però hem de tenir present que la dansa existeix des de la prehistòria. L’ésser humà té la necessitat d’expressar-se corporalment, i per això la dansa és tan antiga com la humanitat. Però si s’ha de marcar un punt de sortida ens situaríem al Renaixement perquè és un punt històric amb moltes referències musicals. Per exemple, es considera que el primer ballet de la història és el “Ballet comique de la Reine Louise” (1581) de Balthazar de Beaujoyeulx.
Com ja se sap, el bressol de la dansa va ser França i als seus pomposos palaus. Lluís XIV, un gran aficionat a la dansa, va participar en diversos ballets, vestit de sol, és clar. Gràcies a ell es va impulsar la creació de l’Acadèmia reial de Dansa l’any 1661. I gràcies a aquesta acadèmia es creen els primers tractats sobre dansa, les coreografies… i molt important, la música es va adequant a les necessitats dels balladors! Apareixen formes com: el minuet, bourrée, polonaise, rigaudon, etc.
En aquell moment la dansa anava associada a l’òpera o el teatre, però gràcies a aquest impuls de Lluís XIV comença a tractar-se com un gènere independent. Això va fer que compositors com Rameau Jean-Philippe Rameau (Dijon, 1683 – París, 1764) no només facin evolucionar la dansa, sinó que aquesta acabi sent un tret identitari francès. Però hi ha un petit problema, la dansa només era concebuda (en aquell moment) com una seqüència de moviments sense cap fil argumental. És a dir, només buscava la perfecció del moviment, però sense interessar-se per l’emoció de l’expressió. Però, és clar, hi va haver un compositor que va associar la dansa amb el drama, per fer-la més expressiva: C.W. Gluck.
El Romanticisme: l’aparició del tutú
Hi ha un moment en què la dansa vol reivindicar les danses tradicionals i folklòriques. En certa manera per buscar un sentit identitari com a país, i això passa en el Romanticisme, el període en què apareix un element indispensable en la dansa clàssica: el tutú (molt més llarg que l’actual)!
El tutú és una peça que pretén ensenyar les cames de les ballarines, per poder valorar els seus moviments i tota la seva bellesa plàstica.
També és en aquest moment quan els compositors comencen a rebre encàrrecs específicament de ballets, com ‘Coppélia’ de Delibes, que ja no formen part d’un argument d’una òpera, sinó que són, pròpiament, un espectacle. A més, en aquest període, en el romanticisme de finals del segle XIX, es relaciona la dansa amb d’altres arts, es fan estudis d’anatomia i moviments, s’amplia el vocabulari tècnic, entre d’altres coses. I també és en aquesta època quan apareix la tècnica de ballar de puntetes! Com si fos el “do de pit” en l’òpera, que també apareix en aquesta època, tal i com el coneixem ara.
El ballet a Rússia
A finals del segle XIX apareixen els moviments nacionalistes, i això fa que països com Rússia vulguin tenir identitat pròpia, també en la dansa. Els ballets russos van ser un impuls per la modernització d’aquesta disciplina artística que és la dansa perquè és a Rússia on els ballets comencen a explicar-nos històries a través del moviment en combinació perfecta amb la música. A més de donar més importància als ballets fent-los més llargs, i amb grans posades en escena. I Txaikovski va ser un gran aliat d’aquest objectiu amb ballets com: “La bella dorment” (1889), “El trencanous” (1893) o “El llac dels cignes” (1877).
El ballet al segle XX
Gràcies als ballets russos i la seva importància a tot Europa, compositors francesos com Maurice Ravel reben l’encàrrec de compondre ballets, i ell en va escriure un de molt conegut però que, segur, molts no saben que és un ballet, ‘Boléro’. El ‘Boléro’ de Ravel va ser un encàrrec d’Ida Rubinstein pels Ballets russos, que els hi va proposar un ballet de caràcter espanyol. I per això usa l’antiga dansa del bolero (no el bolero que coneixem a dia d’avui, amb balades enganxoses).
Però també és gràcies als Ballets russos que Ígor Stravinsgki va compondre el ballet que acabaria sent l’estrena més polèmica que es recorda a París. La mítica ‘Consagració de la primavera’, que va causar tant d’horror com d’admiració, i va fer d’Ígor Stravingski un compositor famosíssim!
Però ja que estem instal·lats a París amb els Ballets russos, parlem d’un ballet que va reunir a tres grans noms. El ballet ‘Parade’ amb música d’Erik Satie, llibret de Jean Cocteau i decorats i vestuari de Pablo Picasso es va estrenar a París l’any 1917, 4 anys després de ‘La consagració de la primavera’ i, segons expliquen els cronistes, cada nit hi va haver gran polèmica pel tipus de música (amb aires de jazz, i instruments com sirenes d’ambulància o una màquina d’escriure), per l’estètica cubista de Picasso i pels moviments poc convencionals. Però ja se sap, l’art ha de buscar nous camins!
