7 pel·lícules considerades les pitjors de la història del cinema

1. ‘Plan 9 del espacio exterior’

Ed Wood, 1959

‘Plan 9 from outer space’ és el títol més conegut d’Ed Wood, i també el treball que li va valdre la dubtosa i molt qüestionable etiqueta de pitjor director de la història.

Wood no era el pitjor, però sí que era un cineasta més voluntariós que realista, que va acceptar 60.000 dòlars de l’església baptista de Beverly Hills per rodar aquesta pel·li, amb la condició que amb els beneficis faria una sèrie de títols religiosos (“spoiler”: no va fer un duro) i amb aquests diners, poquíssims per fer un film, va fitxar una sèrie d’actors sense cap mena de formació, va fer aquests decorats tan d’obra de teatre de final de curs i va escriure un guió sense cap ni peus.

Però el pitjor, o el millor, és que Ed Wood va decidir incloure unes gravacions casolanes del seu amic, l’actor Bela Lugosi, però com que el mític Dràcula havia mort abans de rodar la resta de la cinta, per substituir-lo va agafar un podòleg i hipnotitzador que no se li assemblava gens i el va fer moure’s per la pantalla amb la cara tapada.

2. ‘Manos, the hands of fate’

Hal Warren, 1966

‘Manos, the hands of fate’ és una pel·lícula de terror del 1966 escrita, dirigida i produïda per Hal Warren. I qui era Hal Warren? us preguntareu. Un venedor de fertilitzants, tal qual, a qui un amic li va proposar una juguesca: “Oi no ets capaç de rodar una pel·li d’èxit amb un pressupost molt petit?”. I Hal Warren devia contestar allò d'”aguanta’m el cubata”, perquè amb només 19.000 dòlars va fer aquesta cinta amb una càmera que només podia gravar 32 segons seguits, cosa que fa que els plans saltin contínuament, ajudat per una companyia de teatre amateur que, per cert, van acabar farts d’ell perquè era un tirà insuportable.

El film, durant 15 anys, va considerar-se desaparegut, fins que se’n va trobar una còpia i, a principis dels 2000, es va convertir en una cinta de culte. I Hal Warren, per cert, va guanyar l’aposta.

3. ‘The room’

Tommy Wiseau, 2003

La considerada com la ‘Ciutadà Kane’ de les males pel·lícules. Un títol que, com li passava a Ed Wood, no li fa justícia, però és cert que ‘The room’ és hipnòtica per la gran quantitat de decisions desconcertants, interpretacions totalment fora de to, escenes inexplicables i girs esbojarrats.

Tommy Wiseau tenia molts diners i molt poca experiència fent cinema, i això es va notar en un rodatge de bojos que descriu molt bé la cinta ‘The disaster artist’, i que va fer que, el dia de l’estrena, el públic es pixés de riure. I d’aquí a l’estrellat, perquè ‘The room’ es projecta constantment en cinemes de tot el món, té una base de fans molt àmplia (i entusiasta) i ha fet de Wiseau una estrella. I ell insisteix que des del principi volia fer una comèdia, però no hi ha qui s’ho empassi.

4. ‘Spookies’

Brendan Faulkner, Thomas Doran i Eugenie Joseph, 1986

Situem-nos: som a principis dels 80 i uns directors de cinema de baix pressupost comencen a rodar un film de terror que s’ha de dir ‘Twisted souls’ i que ha de ser com una versió barata de ‘Posesión infernal’, un clàssic del gènere. El guió és tonto, els actors són terribles i tot plegat no funciona.

No content amb això, el productor de la pel·lícula fitxa una directora, una tal Eugenie Joseph, perquè rodi més escenes… però amb uns altres actors i en uns altres escenaris, i les enganxi a les que ja estaven rodades. El resultat és ‘Spookies’, una cinta de cases encantades i possessions amb dues històries en paral·lel, sense gaire sentit però molt divertida.

5. ‘Troll 2’

Claudio Fragasso, 1990

‘Troll 2’ és un autèntic film de culte que, contra el que insinua el seu nom, no és una seqüela. De fet, els monstres que heu vist no són trolls, són goblins. Però resulta que quatre anys abans, uns cineastes que no tenien res a veure amb els que van perpetrar aquesta cinta van estrenar un film anomenat ‘Troll’, que va tenir bastant d’èxit. I els productors van dir: “Què carai, a veure si cola”. I no, no cola. Sobretot perquè, com us deia, són goblins, un altre tipus de criatures.

En realitat, la idea de fer ‘Troll 2’ neix de la frustració del director, un italià anomenat Claudio Fragasso, amb els seus amics, que s’estaven fent vegetarians… i va decidir rodar un film sobre goblins malèvols vegetarians. Així doncs, primer problema, un punt de partida lamentable. Segon problema: Fragasso i el seu equip de rodatge eren italians, però van decidir rodar als Estats Units i escriure un guió en anglès… sense parlar-lo bé. Això va fer que molts actors no sabessin què estaven dient, perquè el text no tenia gaire sentit, ni tampoc què estaven fent, perquè no s’entenien amb l’equip tècnic.

6. ‘Mommie dearest’

Frank Perry, 1981

Amb el temps, Faye Dunaway es va penedir d’haver acceptat aquest paper, i no era un paper qualsevol, perquè estava interpretant ni més ni menys que l’actriu Joan Crawford a ‘Mommie dearest’, un film sobre la turmentosa relació que va tenir Crawford amb la seva filla.

La proposta tenia un molt bon director darrere, Frank Perry, oncle de Katy Perry, per cert, i una actriu de prestigi com Faye Dunaway, però tot va anar malament. Un guió carregadíssim, melodramàtic i esbojarrat, un enfocament morbós i, sobretot, una Faye Dunaway passadíssima de voltes, que sembla que estigui fent un capítol de ‘La hora chanante’.

‘Mommie dearest’ va ajudar a acabar amb la carrera de Dunaway que, a més, va estar absolutament insuportable durant el rodatge, remarcant el caràcter difícil pel que ja era famosa. La cinta i el llibre en què es basava, va fer que fins i tot Bette Davis, que es portava a matar amb Crawford, sortís a defensar la seva antiga enemiga.

7. ‘Cats’

Tom Hooper, 2019

Tot i el seu càsting, i tenir un director competent com Tom Hooper, a ‘Cats’ res funciona com tocaria: els efectes digitals són grotescos i inquietants, les proporcions i les mides dels personatges van canviant constantment, la història és terrible, els actors estan malament…

Després d’un primer tràiler que va despertar les pitjors impressions, la productora va intentar millorar els efectes digitals, sense aconseguir-ho, i fins i tot va contractar un dissenyador perquè esborrés els forats del cul dels gats, perquè els semblava inapropiat.

I ni així: fracàs a la taquilla i una cinta que tothom, grans i petits, es va quedar amb la copla que era un desastre. O sigui, que en un temps serà un altre clàssic de culte. Però la millor crítica és una que deia que ‘Cats’ era el pitjor que li havia passat als gats des dels gossos.