Hi ha una pila de llibres a la taula de l’Anna Pérez Pagès. Sempre n’ha tingut a cabassos, columnes i columnes de llibres repartides per tota la superfície que deixaven l’espai just per l’ordinador i el teclat. L’Anna llegia molt, també era una habitual de concerts i exposicions i una butaca fixa als teatres de Barcelona. Li agradava la cultura, la consumia amb la mateixa inquietud i energia amb què la comunicava a l’audiència.
Poca gent hi ha del món de les arts a qui no hagués dedicat un espai, ja fos a la televisió o a la ràdio, al llarg d’una carrera que la va dur a COMRàdio, TV3, Catalunya Ràdio o a participar en activitats amb els principals centres culturals de la nostra ciutat. I a betevé, és clar, des dels temps del ‘QWERTY’ o de l”A escena’.
Però deixeu-me que us parli de l”Àrtic’. Deixeu-me que us en parli, perquè ens ajudarà a conèixer l’Anna.
La cultura, des d’un sofà vermell
L’any 2013, va reunir un equip de gent jove per engegar un nou programa. Molts dels que hi vam participar no veníem del periodisme cultural, o no teníem experiència en el camp del magazín; n’hi havia qui, directament, no havíem fet mai televisió. Amb tots plegats, però, va aixecar un espai en “prime time” dedicat a la cultura que va durar gairebé una dècada i que va ser punt de trobada per al món de les lletres, de la música, del pensament, de les arts plàstiques, escèniques i audiovisuals…
I un lloc on conversar, perquè en una època de presses i de relats fragmentats, l’Anna insistia en el fet que les persones que entrevistàvem tinguessin temps de sobres per parlar, per compartir-nos les seves reflexions. I us asseguro que batallava cada minut que els podia donar.
Per cert, dic “les persones que entrevistàvem” en lloc de dir “els entrevistats” perquè segurament no estaria del tot d’acord amb el masculí genèric: per l’Anna el feminisme era una manera de viure molt abans de la onada de conscienciació dels darrers anys, i això es reflectia a l”Àrtic’, on va demostrar que aconseguir la paritat no només era possible, sinó que es tractava d’una simple qüestió de voler-ho fer.
I tot i que tenia molt clar cap a on dirigia l”Àrtic’, també identificava aquells camps de la cultura en què els membres del seu equip teníem més experiència, i ens deixava fer, ens donava marge per aplicar el nostre criteri. Molts de nosaltres ens hem format o hem crescut amb ella com a directora. Quina ràbia fa pensar si li ho vam dir prou.
Enamorada dels escenaris
Aquests dies, els teatres catalans han engegat una campanya per omplir les sales amb el lema “Cap butaca buida”. Doncs no serà possible, quedarà una butaca buida. L’Anna era una enamorada dels escenaris, s’entusiasmava, els reivindicava, s’hi enfadava quan calia i feia tot el possible per a promocionar-los i divulgar-los amb la seva feina. I quan parlem dels escenaris ens referim a tots, des del gran teatre institucional fins a la petita sala més independent. Es farà molt estrany entrar en una platea i no alçar la vista per si la veus, asseguda entre el públic, a ser possible ben endavant i a tocar del passadís.
Hi ha una pila de llibres a la teva taula, Anna. Ja no tornarem a parlar del que s’ha publicat i hem llegit, tampoc del que s’ha estrenat, o del que es pot veure a la cartellera. Però n’hi ha que quan anem al teatre segur que ens preguntarem què en pensaries, del que acabem de veure. Et pensarem molt, tots els que t’hem conegut. Tant de bo que allà on siguis hi hagi una sala teatral i puguis gaudir del que hi programin.
