(ACN) Els intents de suïcidi registrats a Catalunya han augmentat en els darrers anys, sobretot entre els joves de 15 a 29 anys, un fet que accentua el paper de la família a l’hora de detectar possibles conductes que es puguin considerar susceptibles d’originar un episodi d’autolesions. Amb motiu del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, els experts posen èmfasi en el paper de l’entorn i en l’acompanyament per prevenir els suïcidis, tant dels més joves com d’altres convivents en el nucli familiar.
El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Catalunya i la segona causa entre joves de 15 a 29 anys, unes dades que s’han accentuat en els darrers anys. “El factor de risc principal de cometre un suïcidi és tenir una malaltia mental, però també hi ha senyals com un canvi en la conducta, ser una persona aïllada o sentir-se desesperat, sense sortida en la vida”, explica en declaracions a l’ACN Rosa Hernández, coordinadora de l’àmbit ambulatori de salut mental d’adults del Consorci Sanitari del Maresme. L’equipament va acollir divendres una taula rodona per commemorar el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, en què van prendre part professionals del sector, així com representants d’associacions d’acompanyament a les famílies.
Actituds com acomiadar-se de la gent o fer un testament poden ser també evidències que alguna cosa no va bé: “No hem de menystenir aquests canvis, cal mirar si és un senyal d’alarma o no”, apunta Hernández. En aquest sentit, assegura que els casos de suïcidi són més freqüents en homes que en dones, si bé és cert que elles solen fer-ne més intents, i només a Catalunya cada any es registren uns 500 casos de suïcidi.
També hi ha casos en què la persona verbalitza el seu malestar, que està cansat, que se sent una càrrega per a la família o que no té energia per tirar endavant. En alguns casos, fins i tot s’arriba a dir de manera directa que vol morir.
En el cas dels adolescents, els casos de conductes autolesives han incrementat en els darrers quatre anys, motiu pel qual es posa èmfasi en aquesta edat i l’entorn més proper, la família. “La covid pot haver-hi influït, però potser hi ha un tema social més profund, com viuen els joves, el contacte amb les pantalles, les xarxes socials i com s’integra a la societat. Per això estem a l’expectativa de veure què passa amb aquest grup d’edat”, afegeix.
No girar l’esquena a cap senyal
Sovint la conducta dels adolescents pot entendre’s com una manera de cridar l’atenció, però tot i això cal no girar l’esquena a qualsevol possible indici. “Quan hi ha una crida d’atenció és que hi ha un patiment al darrere, ens ho hem de prendre seriosament, fer l’acompanyament necessari i, si cal, buscar l’ajuda d’un professional”, afirma Clara Rubio, presidenta de l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi.
L’entitat va néixer l’any 2012, en un moment en què no hi havia gaires iniciatives d’aquestes característiques per donar suport a les famílies que es trobaven amb un cas sospitós de poder cometre un suïcidi o d’autolesionar-se. Al 2021 va atendre unes 130 famílies, una xifra que pot semblar molt elevada, però que no arriba ni de bon tros a la totalitat de casos, segons Rubio.
“Som lluny de poder acompanyar tothom, segons el Codi Risc Suïcidi a Catalunya es detecten unes 5.000 conductes suïcides, i molta gent que atenem no ha passat per hospitalització o pels serveis de salut mental”, assegura. “Creiem que és la punta de l’iceberg de moltes famílies que conviuen amb persones que poden ser de risc i que no tenim identificades de manera oficial”, afegeix.
Parlar-ne, essencial
El debat sobre si s’ha de parlar públicament sobre els casos de suïcidi és antic, i en el cas dels mitjans de comunicació es fa evident quan sovint no es detallen les causes d’un succés públic on aquest fet és el protagonista, com ara un atropellament mortal. Tot i això, els experts recomanen fer pedagogia sobre aquest tema i abordar-lo de la manera més adequada a cada cas i edat, sobretot amb fills adolescents.
“N’hem de parlar per trencar el tabú, que no fa més que dur l’estigma a la conducta suïcida”, diu Hernández. És per això que cal traslladar a les persones que se senten malament que han de poder parlar de la seva situació, i que els professionals i el seu entorn proper hi són per escoltar-los i poder-los ajudar.
Un dol intens
No obstant això, no sempre s’hi arriba a temps, i aquells senyals que podien ser tan evidents acaben en el desenllaç fatal: el suïcidi. El cop que s’endú la família pot ser difícil de superar, ja que queden en l’aire moltes preguntes i dubtes sobre què es podria haver fet per evitar-ho.
“És un dol que presenta unes característiques molt concretes, amb sentiments més intensos, com el de la culpabilitat o la vergonya, i sovint els familiars no són capaços d’expressar les veritables circumstàncies de la mort”, explica Andrea Millet, psicòloga especialitzada en processos de dol i conducta del suïcidi i vicepresidenta de l’Associació Mans Amigues a l’Hospital de Mataró. L’entitat va néixer el 2018 per sensibilitzar i conscienciar la societat sobre el dol en casos de suïcidi, a la vegada que acompanyar els familiars en el procés posterior a la mort. Des del seu naixement ha atès unes 80 famílies.
“Oferim un espai d’escolta i acompanyament, agafant-los de la mà, però no estirant-los-la”, detalla Millet. “La gent se sol preguntar el seu paper en el desenllaç, què hi podria haver fet, i això requereix un procés de treball i suport”, explica la psicòloga.
Per tot plegat, els experts demanen estar atents per detectar possibles casos propers que puguin derivar en un suïcidi i contactar amb els professionals de la salut. Això permetrà actuar tan aviat com sigui possible i intervenir sobre la persona, però també acompanyar l’entorn en tot el procés.
