Enric Casasses Figueres és una figura clau de la poesia contemporània al nostre país. Fa poc que ha publicat ‘Marramaus’, un compendi de notes disperses, nascudes al llarg dels anys, en què aboca les seves reflexions sobre la lectura i l’escriptura, però també pensaments sobre la vida en general. Un material extret de llibretes que sempre porta amb ell, com ha explicat a ‘Plaça Tísner‘.
La idea d’aquest llibre sorgeix en ple confinament, quan Casasses decideix passar a l’ordinador totes les idees escrites en les seves llibretes: “En tinc moltes i fan d’agenda, dietari i del que calgui“. I ho fa amb escrits dels últims 20 anys que intenta ordenar cronològicament: “Algunes coses no les havia tornat a veure”. Els textos van acompanyats de dibuixos propis però també d’amics seus.
Sant Jordi és la festa dels llibreters, no dels llibres”
“Encara no sé què faré per Sant Jordi”
Entre les reflexions en podem trobar de relacionades amb l’escriptura o la lectura, però també amb altres temes com ara la Sagrada Família, de la qual s’ha lamentat “que ja no sigui la de Gaudí“, o sobre la diada de Sant Jordi: “La festa del llibre és tot l’any. El dia 23 és la festa dels llibreters o de les vendes, però és una cosa bona“. De fet, ha dit que no acostuma a signar llibres però que aquest any “potser” s’acostarà a l’Antic Teatre, “que faran una mica de tot“.
La trajectòria d’un gran rapsode
Nascut a Barcelona el 1951, a principis dels 70 va publicar el primer poemari, però fins al 1991 no va guanyar consideració com una de les veus més fèrtils i estimulants de la literatura en català el 1991 amb el llibre ‘La cosa aquella’. Casasses és també un gran rapsode, perquè, per ell, “la plenitud del poema és quan sona“. I precisament va ser recitant la seva obra com es va donar a conèixer.
Inspirat per la poesia medieval, renaixentista i barroca, però també pels surrealistes i per prosistes com Mercè Rodoreda i Caterina Albert, Casasses ha sabut connectar amb les noves generacions de poetes i de lectors, per la força fonètica dels seus versos i pel seu esperit inconformista. Tot i que ara, ha assegurat, és ell qui ha d’aprendre “dels que venen”.
El “mosaic” d’Enric Casasses
- Un llibre: ‘L’Illa del tresor’, de Robert Louis Stevenson. L’Enric explica que ha llegit diverses vegades aquesta cèlebre novel·la, que relata les aventures de Jim Hawkins a bord del vaixell de pirates La Hispaniola.
- Una inspiració: bé, dues. La música punk i els trobadors medievals, que l’Enric va descobrir més o menys alhora, a mitjans dels anys 70. Això li va permetre establir paral·lelismes entre dues expressions aparentment molt llunyanes i explorar-les poèticament com a creador fins al punt d’arribar a ser qualificat ell mateix de “trobador punk”.
- Un poeta: Ausiàs March. La seva obra, de temàtica sobretot amorosa, abasta uns 10.000 versos en 128 poemes que es conserven en 13 manuscrits de finals del segle XV i la primera meitat del XVI.
- Un municipi: l’Escala. L’Enric va passar la primera etapa de la vida entre aquest municipi de l’Alt Empordà i Barcelona, on viu actualment. En altres moments ha viscut a Nottingham, on es va exiliar un parell d’anys; Berlín; Maó, Tenerife i Montpeller.
- Una sardana: ‘Marramaus’, de Josep Blanch i Reynalt. L’Enric li va dedicar el tercer dels seus “assagets” en vers, ‘Amb el porró en fresc’ i ara ha pres el nom d’aquesta composició musical com a títol d’una obra en què recull reflexions sobre temes diversos acumulades al llarg dels anys.
- Una plaça: la d’Espanya. La considera una de les més importants de la ciutat i li agrada per la seva elegància i monumentalitat. Però lamenta que el trànsit impedeixi accedir a la part central de la plaça i tampoc li agrada el ritme dels semàfors que el regulen.
L’entrevista sencera al ‘Plaça Tísner’
