Entrar a l’Umbracle del Parc de la Ciutadella és un privilegi. El tòpic més fàcil seria afirmar que és un petit oasi dins de Barcelona. Però no seria cert. És gran, immens. No tant per la seva extensió, sinó per la sensació d’estar en un lloc espectacular. Segurament per això desperta molt d’interès al sector de la publicitat: només el 2021 hi va haver 833 peticions per fer-hi algun tipus de rodatge.
És un espai singular “per les seves dimensions, per la seva història i pel que allotja: plantes d’origen subtropical i de climes temperats amants de l’ombra, algunes de les més grans de la ciutat“, afirma el mestre jardiner Lluís Abad, que apunta que “plantar-lo no va ser cosa fàcil”. Va ser projectat el 1883 per Josep Fontserè i reformat i acabat el 1888 per l’arquitecte de l’Hivernacle, Josep Amargós. En els seus orígens va començar amb plantes bastant petites, res a veure amb el verger en què s’ha convertit amb els anys, amb exemplars que superen els 10 metres i que s’han de retallar perquè no surtin entre els llistons de fusta de l’estructura lobulada que corona l’edifici.
Una catedral gòtica plena de plantes
A l’Umbracle “hi predomina una verdor permanent“, diu Abad, amb algunes flors com “l’hortènsia d’hivern, les gardènies o les camèlies. És com una catedral de les plantes, m’agrada dir”. De fet, explica el mestre jardiner en un reportatge al programa ‘Via 15’, “hi ha un símil constructiu entre les naus del gòtic català i l’estructura de l’Umbracle, el mateix que es va fer servir a Santa Maria del Mar o al Saló del Tinell”. La diferència és que aquí “es van incorporar les columnes de foneria i l’únic a sostenir és l’enllistonat de fusta” transpirable.
Plantes humils i altres d’aristocràtiques
Dins l’Umbracle es poden trobar kènties, originàries de l’illa de Lord Howe (a l’oceà Pacífic, a prop d’Austràlia), una planta “que es va posar molt de moda a finals dels segle XIX entre la classe aristocràtica”, explica Abad. “Es posaven en entrades i vestíbuls i les de l’Umbracle són de les més altes que es troben en els jardins públics de Barcelona”. També hi viuen exemplars d’aspidistra o “fulles de saló”, una planta molt més popular d’origen sud-africà que és fàcil de cultivar. “Les seves modestes fulles ocupen una posició d’entapissant”, comenta Lluís Abad.
Una de les plantes curioses és “la costella d’Adam” o “Monstera deliciosa”, que rep el nom pels seus fruits, “que a Barcelona no acaben de madurar i si es mengen verds poden tenir certa toxicitat”, comenta Abad. És una gran enfiladissa que pot arribar fins als 30 metres d’alçària“. També destaquen les marqueses, amb unes fulles que poden arribar a desplegar-se i ocupar un metre quadrat de superfície, “com un panell solar”.
El seu horari està condicionat als treballs diaris de manteniment que hi fan els jardiners. Està obert de dilluns a divendres de 8 a 15 h i, per tant, són molts els ciutadans que no el poden gaudir ni les tardes ni els caps de setmana. “La fragilitat de l’espai i la mateixa fragilitat de les plantes i el comportament d’alguns visitants fan que no ens atrevim a tenir-lo obert sense cap mena de vigilància”, sentencia Abad.
