Les configuracions sinòptiques marcades per l’entrada d’una massa d’aire des del nord d’Àfrica impliquen una pujada de temperatures a totes les capes atmosfèriques, però especialment a cotes mitjanes (entre els 900 i els 1.400 metres).
Aquesta advecció subtropical o sahariana comporta l’existència d’un gruix o matalàs d’aire força calent a capes mitjanes de la troposfera, de tal manera que l’aire és més calent a 1.000 metres d’altura que no pas en superfície.
Moltes vegades aquestes situacions van acompanyades d’intrusions de pols sahariana en suspensió, precisament pel passadís o canalització directe de vents del sud que transporten la sorra des del Sàhara cap a la península Ibèrica.
La clau: presència d’una borrasca a l’oest peninsular
La peça atmosfèrica que determina aquesta situació és la presència d’una borrasca o baixa pressió a l’oest peninsular que impulsa a la seva part davantera una massa d’aire més càlida que puja des del nord d’Àfrica. Normalment també es produeix una zona d’altes pressions al centre d’Europa.
Més calor a Collserola que a arran de mar
El fet que el matalàs d’aire més càlid penetri a cotes mitjanes implica que les temperatures pugin més a les serralades litoral i prelitoral, de tal manera que són situacions típiques en què l’Observatori Fabra pot assolir temperatures fins a 10 ºC més elevades que a primera línia de mar. De fet, la franja costanera i les cotes baixes no reben tan directament la influència d’aquest matalàs d’aire càlid, ja que el “gruix” de calor es troba situat més amunt.
En canvi, a la façana marítima, hi fa menys calor o més fresca per dos motius principals: perquè la massa d’aire en superfície no és tan càlida, i perquè entre la primavera i la tardor hi bufa marinada, aquest vent fresc que ve des del mar i manté la temperatura molt frenada.
I quan fa més calor a arran de mar que a Collserola?
Els fenòmens atmosfèrics a escala local determinen les condicions meteorològiques en superfície (cota 0), en què el relleu i la geografia hi tenen un paper cabdal. L’entrada d’una massa d’aire càlida o la irrupció d’una massa d’aire freda sempre es compliran més o seran més “purs” a l’atmosfera lliure, és a dir, en una regió de l’aire en què no hi hagi obstacles que puguin modificar les característiques o condicions de temperatura, humitat i vent. Per aquest motiu és molt més fàcil pronosticar quina temperatura hi haurà a la cota 2.000 del Pirineu que la temperatura concreta a Vila Olímpica.
Dit això, la costa de Barcelona, paral·lela a la serralada litoral, queda més afectada per les ponentades. Així doncs, és una situació de ponent la que fa pujar més la temperatura, perquè el vent es reescalfa quan travessa els sistemes prelitoral i litoral, i arriba molt calent i sec al Pla de Barcelona fins al mar.
