El 16 de setembre d’enguany el satèl·lit Copernicus Sentiel-5P de l’Agència Espacial Europea (ESA) va permetre calcular que el forat d’ozó d’aquest any sobre l’Antàrtida és un dels més grans mai registrats. El forat va assolir una mida de 26 milions de quilòmetres quadrats, aproximadament tres vegades la superfície que ocupa el Brasil.
El satèl·lit Copernicus Sentiel-5P és el primer satèl·lit Copernicus dedicat a controlar la nostra atmosfera. Forma part de la flota de missions Copernicus Sentinel que l’ESA desenvolupa per al programa de vigilància ambiental de la Unió Europea. El satèl·lit es va llançar l’octubre del 2017.
El forat de la capa d’ozó, màxim cada any a finals de l’hivern austral a l’Antàrtida
La mida del forat d’ozó a l’Antàrtida fluctua de forma regular al llarg de l’any. Entre l’agost i l’octubre augmenta fins que arriba al seu màxim entre mitjans de setembre i mitjans d’octubre, quan la temperatura a l’estratosfera comença a augmentar. En aquest moment es desaccelera l’esgotament de l’ozó, i el vòrtex polar (un corrent de vents forts que hi ha al voltant dels pols a gran altura) es debilita i es descompon. A finals de desembre els nivells d’ozó es normalitzen.
El forat d’ozó del 2023 va créixer ràpidament des de mitjans d’agost i va assolir una mida de més de 26 milions de quilòmetres quadrats el 16 de setembre, convertint-lo en un dels forats d’ozó més grans mesurats.
Per què és tan gran el forat de la capa d’ozó enguany?
La variabilitat en la mida del forat d’ozó el determina en bona mesura pel vent que flueix al voltant de la zona antàrtica. La presència d’aquest vent fort es deu a la rotació de la Terra i a la forta diferència de temperatura existent entre les latituds mitjanes i les polars. Si la franja de vent és forta actua com a barrera, es a dir, evita l’intercanvi entre les masses d’aire de latituds polars i temperades. Aïlla en certa mesura aquesta extensa regió del planeta, tot fent que les masses d’aire que s’emplacen damunt d’aquest territori es vagin refredant durant l’hivern.
Malgrat que encara és d’hora per concretar-ho, alguns investigadors especulen que els patrons d’ozó inusuals d’aquest any podrien estar associats amb l’erupció del volcà Hunga Tonga-Hunga Ha’apai, el qual va alliberar una gran quantitat de vapor d’aigua a l’atmosfera durant la seva erupció, el gener del 2022.
Segons Antje Inness, científica del Servei de Monitoreig de l’Atmosfera de Copernicus (CAMS), “l’erupció del volcà Hunga Tonga va injectar molt de vapor d’aigua el gener del 2022. Aquest va arribar al pol sud a finals d’any”.
El vapor d’aigua alliberat pel volcà podia haver afavorit una major formació de núvols estratosfèrics polars, accelerant l’esgotament de la capa d’ozó”
L’experta també va destacar que, a més, el vapor d’aigua també podria haver contribuït al refredament de l’atmosfera antàrtica, tot afavorint encara més la formació d’aquests núvols estratosfèrics i donant lloc a un vòrtex polar més robust“.
Malgrat això, cal tenir present que encara s’està investigant l’impacte exacte de l’erupció del volcà al forat d’ozó de l’hemisferi sud.
Què és la capa d’ozó i el forat de la capa d’ozó?
Convé recordar que l’ozó és un compost químic format per tres oxígens (O3 ). Aquest gas es concentra a uns 22 km d’altura, dins de l’estratosfera (segona capa de l’atmosfera). Aquesta capa —la d’ozó— és molt important per a la vida a la superfície terrestre, ja que actua absorbint la radiació UVB, nociva per als organismes terrestres.
En realitat l’ozó estratosfèric es forma i destrueix a causa de la interacció amb la radiació solar. La radiació ultraviolada (UVB) trenca els enllaços de l’ozó i s’allibera un àtom d’oxigen + una mol·lècula d’O2.
La utilització massiva de gasos clorofluorocarbonatats (CFC) entre els anys 70 i 80 del segle passat, procedents d’aparells d’aire condicionat, aerosols o refrigerants, va contribuir a la disminució de la capa d’ozó. Es va començar a parlar llavors del forat de la capa d’ozó al pol sud de la Terra, tot i que en realitat es tractava d’una disminució de la concentració d’aquest gas, un afebliment de la capa que deixava passar en major mesura la radiació ultraviolada. Per frenar-ho, l’any 1987 es va aprovar el Protocol de Mont-real, en què es va prohibir l’ús dels CFC.
Els científics prediuen actualment que la capa d’ozó global tornarà a assolir el seu estat normal pels volts de l’any 2050.
Finalment, cal recordar que el forat de la capa d’ozó no té efectes sobre el canvi climàtic, pel fet de situar-se a l’estratosfera.
