L’ocell de tempesta (“Hydrobates pelagicus”) és un ocell menut, de mida similar al d’una oreneta cuablanca, que es pot veure normalment a mar obert, però quan hi ha tempesta sol apropar-se més a les costes. És una espècie longeva, molt sensible a les amenaces, que només trepitja terra ferma per reproduir-se.
Se’n coneixen dues subespècies: la que nidifica al mar Mediterrani, i l’altra, més abundant, que ho fa a diferents illes europees de l’Atlàntic.
Fins ara es creia que la subespècie atlàntica podia migrar cap a les aigües meridionals del continent africà, però que la subespècie mediterrània hivernava majoritàriament a la conca del Mediterrani.
Ara, un estudi realitzat per diversos investigadors de la Facultat de Biologia i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio-UB), de la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB), ha permès entendre millor els patrons d’activitat durant la hivernada. L’estudi ha revelat que la majoria d’ocells de tempesta nidificants al Mediterrani occidental es desplacen a l’oceà Atlàntic com a principal àrea d’hivernada.
Patrons d’activitat durant la hivernada
Per dur a terme l’estudi s’han emprat geolocalitzadors per nivells de llum, col·locats al tars de les aus i no a l’esquena, per tal d’inferir la ubicació de la població mediterrània durant un cicle migratori complet. Mitjançant aquests aparells s’ha registrat la intensitat solar durant prop d’un any, metodologia que ha permès recollir també dades complementàries com la temperatura o la conductivitat de l’aigua del mar.
Segons Teresa Militão, primera autora de l’estudi, s’ha descobert que durant tot el període d’hivern l’ocell de tempesta passa més temps descansant a l’aigua de dia que de nit. Això indica que cerca l’aliment sobretot en hores nocturnes, quan s’alimenta probablement de zooplàncton i petits peixos que migren a la superfície marina.
L’oceà Atlàntic, la principal zona d’hivernada
Les espècies migratòries com l’ocell de tempesta es desplacen periòdicament entre zones distants per aprofitar millor els recursos locals, o per trobar l’hàbitat i el clima més adequats en cada etapa del seu cicle vital.
- En la població estudiada s’ha vist que els adults reproductors tornen a la colònia de cria entre el febrer i l’abril per retrobar-se amb la parella i preparar-se per la cria.
- Entre l’agost i el desembre abandonen la colònia i inicien la migració postnupcial.
- Segons les dades recollides, l’oceà Atlàntic seria la principal àrea d’hivernada dels ocells tempesta que nidifiquen al Mediterrani occidental. Així doncs, l’Atlàntic seria on s’alimenta principalment aquesta espècie fora del període reproductor, en una àrea que s’estén des de les Canàries fins al sud d’Islàndia.
- Aquests resultats contrasten amb el cas de l’ocell tempesta de Malta (Mediterrani oriental), que mantenen la seva principal àrea d’hivernada al Mediterrani central.
Els autors de l’estudi apunten que calen més estudis i dades per poder entendre la influència dels diversos factors que intervenen en els moviments migratoris d’aquesta espècie.
Conèixer les àrees d’hivernada per protegir l’espècie
El treball, publicat a la revista científica ‘International Journal of Avian Science’ (IBIS), millora el grau de coneixement sobre l’ecologia d’aquests ocells i la seva distribució durant el seu cicle vital.
Segons els autors de l’estudi, a terra ferma durant el període reproductor, l’ocell de tempesta es veu amenaçat per la introducció de depredadors invasors com poden ser gats o rates, que depreden ous, polls i adults, i també per la destrucció o modificació dels hàbitats de nidificació. A mar obert, la contaminació lumínica procedent dels vaixells o les estacions petrolieres, el canvi climàtic i fenòmens extrems com ciclons o tornados també afecten la supervivència d’aquests petits ocells marins, que caldria protegir.
