L’orografia de Catalunya i la presència de diversos climes i microclimes fa que tinguem una vegetació especialment diversa: des de zones arbustives, amb poca vegetació, fins a boscos humits centreeuropeus on viuen sobretot arbres de fulla caduca. La vegetació predominant, però, és la mediterrània, formada per garrigues o màquies acompanyades de pins, o per boscos d’alzines i roures.
La vegetació mediterrània està adaptada a l’eixut clàssic de l’estiu, és a dir, a la poca pluja dels mesos càlids de l’any. Els boscos humits, en canvi, depenen en bona mesura de les tempestes de tarda, típiques del nord del país a l’estiu, així com de la presència de boira o núvols baixos.
Un estiu sense tempestes fa patir els boscos pirinencs i del nord del país
Mentre que l’estiu és l’estació que menys plou de tot l’any al litoral i el prelitoral, a bona part dels Pirineus, els Prepirineus i alguns sectors del nord de la Catalunya Central l’estiu és l’estació més plujosa, gràcies a les freqüents tempestes de tarda.
Els boscos presents en aquest entorn són de caràcter més humit, especialment al vessant atlàntic (l’Aran) i també el sector oriental (la Garrotxa, el Ripollès, Osona i nord del Berguedà i del Solsonès), on abunden els arbres de fulla caduca com faigs, roures, bedolls o freixes, entre d’altres.
Un estiu sense tempestes, o en el qual només arriben de forma puntual i irregular, és especialment nefast per als arbres d’aquest àmbit, i més si això passa com enguany en un context de sequera que s’acumula des de fa molts mesos.
Aquests dies es comencen a fer visibles molts exemplars de roure i de faig amb les fulles seques, però també d’altres espècies com freixes o pollancres, entre d’altres. Es tracta d’una estratègia de supervivència que adopten els arbres per tal de frenar la pèrdua constant d’aigua per transpiració a través de les fulles. Quan ja no poden sostenir-les, opten per desprendre’s de les fulles, talment com si arribés la tardor.
La majoria d’exemplars no arribaran a morir i podran arribar a treure fulles si més endavant torna a ploure de forma regular, o bé de cara a la primavera. D’altres quedaran tocats, es debilitaran, i alguns podran no superar-ho.
Els perennifolis, pins i avets acostumen a aguantar millor la sequera, tot i que la manca de pluja i la calor extrema també els poden afectar negativament, debilitar-los i causar-los la mort en el pitjor dels casos.
A Barcelona també trobem arbres de fulla caduca. El plàtan d’ombra es veu actualment també perjudicat per la greu sequera i la calor. Ara fa uns dies van desprendre’s de forma massiva de part de les fulles, una estratègia per tal de poder mantenir el fullatge quan fa molta calor i falta aigua al subsol.
La vegetació mediterrània, resistent a la sequera, però fins a cert punt
La vegetació mediterrània adopta diverses estratègies per tal de sobreviure a períodes secs i de temperatura alta.
Una opció molt estesa al Mediterrani és la de tenir fulles perennes, una característica que els permet aprofitar tots els períodes de pluges irregulars que pugui haver-hi al llarg de tot l’any. Tan bon punt plou (sigui quan sigui) l’arbre pot reiniciar l’activitat de forma immediata i aprofitar aquest període favorable per progressar (generar fulles noves o créixer si convé)
Molts arbres i arbustos tenen fulles endurides (esclerofil·les), altament eficients i pensades per perdre el mínim d’aigua per evaporació. En alguns casos també s’acompanyen de pèls per tal d’evitar encara més la pèrdua d’aigua. Altres espècies com les estepes opten per la marcescència, és a dir, tenir fulles que es panseixen quan no pou i fa molta calor, i d’altres, per tenir fulles molt menudes o acícules per tal de minimitzar al màxim les pèrdues d’aigua per transpiració.
Tot i la gran diversitat d’estratègies, en contextos de sequera extrema i calor excepcional com el que estem vivint, molts arbres i arbustos no poden superar-ho i acaben debilitant-se, emmalaltint i, en el pitjor dels casos, morint.
Malauradament el canvi climàtic està accentuant les sequeres i augmentant la freqüència de les onades de calor, un nou escenari el qual caldrà estudiar. S’haurà de fer seguiment de fins a quin punt s’hi podrà adaptar la vegetació mediterrània.
El projecte DeBosCat
El projecte DeBosCat realitza un seguiment i monitoratge anual de quin és l’estat dels boscos de Catalunya en relació amb la sequera. El promou el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, en coordinació amb el CREAF i el cos d’Agents Rurals. Es duu a terme des de l’any 2010.
Des que el projecte DeBosCat registra els efectes de les sequeres als boscos catalans en destaca l’any 2012, any rècord, amb unes 40.000 hectàrees afectades, sobretot d’espècies com roures i alzines (dues terceres parts). Entre el 2013 i el 2015 es va registrar una treva, amb poca afectació nova.
El 2016 va ser un altre any amb afectacions notables a causa de la sequera, tot i que en menor mesura que el 2012. L’afectació va ser de 30.000 hectàrees.
Els anys 2017 i 2018 es va produir una altra treva, amb poca superfície nova afectada. El 2019 es va iniciar la recuperació, amb un descens important de l’afectació tant d’episodis nous com de superfície total.
El 2020 va ser un any de pluges excepcionals que van ajudar els boscos a recuperar-se.
Tota la informació es pot consultar i descarregar a través del Laboratori Forestal Català.
